Missatge de la seva Santedat Joan Pau II al Reverend George V. Coyne, SJ director de l'Observatori Vaticà

  • Edita

Missatge del papa Joan Pau II

al director de l’Observatori Vaticà,

el Reverend P. George V. Coyne, S.J.

amb motiu de la celebració del tricentenari de la publicació del

Philosophiae Naturalis Principia Mathematica

d’Isaac Newton 

1998

 

  

“Us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor” (Ef 1:2).

 

 

[Introducció: ocasió del documento]

1] Mentre us prepareu per a publicar els articles presentats a la Study Week celebrada a Castellgandolfo del 21-26 setembre 1987, aprofito l’ocasió per a expressar-vos la meva gratitud a vós i, a través vostre, a tots els qui han contribuït en aquesta important iniciativa. Confio que la publicació d’aquests articles assegurarà que els fruits d’aquesta recerca siguin encara més abundants.

 

[§2] El tricentè aniversari de la publicació de Philosophiae Naturalis Principia Matheniatica va oferir a la Santa Seu una ocasió apropiada per a patrocinar una Setmana d’Estudi en ordre a investigar les múltiples relacions entre teologia, filosofia i les ciències naturals. L’home així honorat, Sir Isaac Newton, va dedicar moita part de la seva vida a aquestes qüestions i les seves reflexions poden trobar-se en les seves obres més importants, en els seus manuscrits inacabats i en la seva àmplia correspondència. La publicació dels vostres articles d’aquesta Setmana d’estudi, en la que es tracten de nou algunes qüestions que foren objecte de la recerca d’aquest gran geni, m’ofereix l’oportunitat d’agrair vos els esforços que heu dedicat a una matèria de tan gran importància. El tema del vostre congrés: ‘El nostre coneixement de Déu i de la Natura: Física, Filosofia i Teologia’, és ben segur un tema crucial per al món contemporani. Per la seva importància, voldria senyalar algunes qüestions que les interaccions entre la ciència natural, la filosofia i la teologia presenten a l’Església i en general a la societat.

 

       [M2 §3] L’Església i l’acadèmia es comprometen mútuament com dues institucions molt diferents, però molt importants dintre de la civilització humana i el món de la cultura. Tenim davant Déu enormes responsabilitats pel que toca a la condició humana, perquè històricament hem tingut i continuem tenint una influència en el desenvolupament de les idees i dels valors i en el curs de l’activitat humana. Cada una té una història que s’estén sobre milers d’anys: la docta i acadèmica comunitat que existeix des dels orígens de la cultura, des de la ciutat, la biblioteca i l’escola, i l’Església amb les seves arrels històriques en l’antic Israel. Hem sovint entrat en contacte durant aquests segles, de vegades ajudant-nos mútua ment, altres vegades en conflictes innecessaris que han enterbolit nostres historiés. En aquest congrés vostre ens trobem de nou i era certament convenient que quan ens atansem al final d’aquest mil iniciem junts una sèrie de reflexions sobre el món tal com el toquem i com configuren i qüestionen les nostres accions.

 

[§4] Molta part de nostre món sembla estar en fragments, en peces separades. Gran part de nostra vida la passem en aïllament o hostilitat. La divisió entre països rics i països pobres continua creixent; el contrast entre el Nord i el Sud de nostre planeta continua creixent i fent-se més intolerable. L’antagonisme entre races i religions divideix els països en camps de guerra; les animositats no donen pas signes d’amainar. Àdhuc dintre de la comunitat acadèmica la separació entre veritat i valors segueix i l’aïllament de les vàries cultures -científica, humanística i religiosa- fa el discurs comú difícil i de vegades impossible.

 

       [M3 §5] Però al mateix temps veiem en grans sectors de la comunitat humana una creixent apertura crítica cap als pobles de diferents cultures i procedències. diferents competències i punts de vista. Més i més freqüentment la gent busca coherència intel·lectual i col·laboració i van descobrint valors i experiències que tenen en comú àdhuc en la seva diversitat. Aquesta apertura, aquest intercanvi dinàmic, és un tret notable de les mateixes comunitats científiques internacionals, i està fonamentada en interessos comuns, en objectius comuns i una empresa comuna, simultàniament amb una profunda consciència de que les intuïcions i els assoliments de l’un són freqüentment importants per al progrés de l’altre. D’una manera similar però més subtil, aixà ha succeït i continua succeint entre més grups diversos - entre les comunitats que formen l’Església i fins i tot entre la comunitat científica i la mateixa Església. Aquesta tendència és essencialment un moviment cap a un tipus d’unitat que es resisteix a la homogenització i anhela la diversitat. Tal comunitat es caracteritza per un propòsit comú i una comprensió compartida que desperta un sentit de col Dos grups que inicialment pot semblar que no tenen res en comú poden començar a entrar en comunitat pel descobriment d’un objectiu comú, i aixà al seu tom pot portar a més amples àrees de comprensió i preocupació comunes.

 

[§6] Com mai abans en la seva història, l’Església ha entrar en el moviment per a la unió de tots els cristians, fomentant comuns estudis, oracions i discussions per a què “tots puguin ser u” (Jn 17,20). Ella ha intentat desfer-se de tot vestigi d’antisemitisme i ressaltar els seus orígens i el seu deute religiós amb el judaisme. Amb reflexió i oració, ella s’ha atansat a les grans religions mundials, reconeixent els valors que tots tenim en comú i nostra universal i absoluta dependència de Déu.

 

       [M4 §7] Dintre de la mateixa Església hi ha una sensació creixent d’ “Església mundial”, ben evident en l’últim Concili Ecumènic en el que’ els bisbes de tots els continents - ja no predominantment d’origen europeu, ni tan solament occidental- assumiren per primera vegada la comuna responsabilitat de l’Església entera. Els documents d’aquest Concili i del Magisteri han reflectit aquesta nova consciència mundial, tant en el seu contingut com en l’intent d’adreçar-se a tots els homes de bona voluntat. Durant aquest segle hem sigut testimonis d’una tendència dinàmica a la reconciliació i a la unitat que ha pres formes noves dintre l’Església.

 

[§8] Ni tampoc ens hauria de sorprendre tal desenvolupament. La comunitat cristiana a l’avançar tan emfàticament en aquesta direcció està realitzant en més gran intensitat l’activitat de Crist dintre d’ella: ‘Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món a Ell mateix” (2C 5,19). Nosaltres mateixos estem cridats a ser continuadors d’aquesta reconciliació entre els éssers humans, un amb l’altre i tots amb Déu. Nostra mateixa naturalesa com Església implica aquest compromís per la unitat.

 

 

[I. Condicions del diàleg: autonomia i obertura]

[§9] Tornant a la relació entre religió i ciència, hi ha hagut un moviment ben clar, malgrat que encara sigui fràgil i provisional, cap un nou i més matisat intercanvi. Hem començat un diàleg entre les dues a nivells més profunds que abans, amb més gran apertura cap a les mútues perspectives. Hem començat a buscar junts una comprensió més completa, cada una de les dues les disciplines de l’altra, amb les seves competències i limitacions, i especialment en aquelles àrees que són comunes. Al fer això hem descobert qüestions importants que afecten les [M5] dues parts i que són vitals per a la gran comunitat humana a la que ambdues serveixen. Es crucial que aquesta busca comuna basada en una apertura ¡ intercanvi crítica no solament continuï, sinó que també creixi i s’aprofundeixi en qualitat i abast.

 

[§10] Ja que l’impacte que cada una [ i ciència] té i continuarà tenint sobre el curs de la civilització i sobre el món mateix, no pot pas ser sobreestimat i hi ha tant que cada una pot oferir a l’altra. Hi ha, naturalment, la visió de la unitat de totes les coses i de tots els pobles en Crist, qui és actiu i present amb nosaltres en nostres vides diàries - en nostres lluites, nostres sofriments, nostres alegries i nostres busques- i qui és focus de la vida i del testimoni de l’Església. Aquesta visió porta amb si dintre de la més gran comunitat una profunda reverència per tot el que és, una esperança i assegurança de que la bondat, bellesa i vida fràgils que veiem a l’univers, s’estan dirigint cap a una plenitud i una consumació ó, que les forces de dissolució I mort no podran mai arrasar. Aquesta perspectiva proporciona també fort recolzament dels valors que estan emergint tant del nostre coneixement i apreci de la creació, com de nosaltres mateixos en quan productes, coneixedors i administradors de la creació.

 

[§11] Les disciplines científiques també, com és obvi, ens estan dotant amb una comprensió i apreciació de nostre univers com un tot i de la increïblement rica varietat de processos i estructures intricadament relacionats, els quals constitueixen els seus components animats i inanimats. Aquest coneixement ens ha donat un més profund coneixement de nosaltres mateixos i de nostre rol humil, però únic, dintre de la creació. Mitjançant la tècnica, també ens ha atorgat la capacitat de viatjar, de comunicar-nos, de construir, curar i investigar, que haurien sigut casi inimaginables ais nostres avantpassats. Tal coneixement i poder, com hem descobert, pot ser emprat per a elevar i millorar nostres vides o poden també explotar-se per a rebaixar i destruir la vida humana i el seu ambient àdhuc a una escala global.

 

       [M6 §12] La unitat que percebem en la creació sobre la base de nostra fe en Jesucrist com a Senyor de l’univers, i la correlativa unitat per la que ens esforcem en les nostres comunitats humanes, sembla reflectir-se i àdhuc reforçar-se en el que la ciència contemporània ens està revelant. Quan contemplem l‘increïble desenvolupament de la recerca científica detectem un moviment subjacent cap a la descoberta de nivells de llei i procés que unifiquen la realitat creada i que al mateix temps han originat la gran diversitat d’estructures i organismes que constitueixen els móns físic i biològic, i fins i tot el psicològic i sociològic.

 

[§13] La física contemporània ens en subministra un exemple impressionant. La búsqueda de la unificació de les quatre forces físiques fonamentals - gravitació, electro-magnetisme, i interaccions nuclears forta i dèbil han experimentat un èxit creixent. Aquesta unificació, pot ser molt que combini les descobertes dels dominis subatòmic i cosmològic i il·lumini tant l’origen de l’univers com, eventualment, l’origen de les lleis i constants que governen a seva evolució. Els físics posseeixen un detallat coneixement, encara que incomplet i provisional, de les partícules elementals i de les forces fonamentals a través de les quals, elles interactuen amb energies baixes i intermitges. Ara tenen una teoria acceptable unificant les energies electromagnètiques i nuclear dèbil, juntament amb les molt menys adequades però encara prometedores teories de camp de gran unificació, les quals pretenen incorporar també la intervenció nuclear forta. Endemés, en la mateixa línia d’aquest desenvolupament, existeixen ja suggerències detallades tocant a l’etapa final, la superunificació, és a dir, la unificació de totes les quatre forces fonamentals, incloent-hi la gravetat. ¿No és pas important per a nosaltres observar que en un món de tan detallada especialització com és la física contemporània, hi existeixi tal ímpetu cap a la convergència?

 

       [M7 §14] En les ciències de la vida ha ocorregut quelcom similar. Els biòlegs moleculars han investigat l’estructura de la matèria viva, les seves funcions i els seus processos de replicació. Han descobert que els mateixos bàsics constituents serveixen per a la composició de tots els organismes vivents en la terra i constitueixen tant els gens com les proteïnes que aquests gens codifiquen. Aquesta és una altra impressionant manifestació de la unitat de la natura.

 

[§15] Quan encoratgem una mentalitat oberta entre l’Església i les comunitats científiques, no estem pas contemplant una unitat disciplinària entre teologia i ciència, com les que existeixen dintre una àrea científica o dintre de la mateixa teologia. Mentre el diàleg i la comuna recerca continuïn, hi haurà un creixement cap a un coneixement mutu i una gradual manifestació d’inquietuds comunes, que subministraran les bases per a recerques i discussions ulteriors. Exactament quina forma prendran s’ha de deixar al futur. El que és important, com ja hem remarcat, és que el diàleg continuï i creixi en profunditat i abast. Entre tant hem de superar tota tendència regressiva cap a un reduccionisme unilateral, a la por o a un isolament autoimposat. El que és críticament important és que cada disciplina continuï enriquint, alimentant i desafiant les altres que siguin més plenament el que poden ser i que contribueixi a la nostra visió de qui som nosaltres i de què arribarem a ser.

 

[§16] Podríem preguntar-nos si estem preparats per aquest intent crucial. ¿Està preparada la comunitat de religions d’abast mundial, incloent-hi l’Església, per a entrar en un diàleg, suficientment adequat, amb la comunitat científica, un diàleg en el que tant la integritat de la religió com a de la ciència siguin recolzades, i en

       [M8] que el progrés d’ambdues sigui promogut? ¿Està la comunitat científica ara preparada per a obrir-se a la cristiandat i certament a totes les grans religions d’abast mundial, treballant amb cots nosaltres per a crear una cultura que sigui més humana i en aquest sentit, més divina? ¿Ens atrevim a arriscar l’honradesa i a alentia que aquesta tasca exigeix? Ens hem de preguntar si ambdues ciència i religió contribuiran o bé a la integració d’una cultura humana o bé a la seva fragmentació. Es una elecció única i ens compromet a tots.

 

[§17] Puix que una simple neutralitat ja no és acceptable. Si han de créixer i madurar, els pobles ja no poden continuar vivint en compartiments separats, perseguint interessos totalment divergents d’aquells que ells estimen i jutgen ser el seu món. Una comunitat dividida promou una visió fragmentada del món; una comunitat d’intercanvi anima ais seus membres a desenvolupar les seves perspectives parcials, una visió nova i unificada.

 

[§18] No obstant, la unitat que busquem, com ja he accentuat, no és la identitat. L’Església no proposa pas que la ciència es converteixi en religió o la religió en ciència. Al contrari, la unitat sempre pressuposa la diversitat i integritat deis seus elements. Cada un d’aquests membres hauria d’arribar a ser no menys el! mateix, sinó més ell mateix en un intercanvi dinàmic, ja que una unitat en la que un element queda reduït a un altre és destructiva, falsa en les seves promeses d’harmonia i ruïnosa per a la integritat dels seus components. Se’ns demana que arribem a ser u. No se’ns demana pas que un arribi a ser l’altre.

 

[§19] Per a ser més específic, ambdues, religió i ciència, han de preservar la seva autonomia i e! seu caràcter distintiu. La religió no es fonamenta pas en la ciència, ni la ciència és prolongació de la religió. Cada una posseeix els seus propis principis, les seves formes de procedir, les seves diversitats d’interpreta­[M9] ció i les seves pròpies conclusions. El cristianisme posseeix en si mateix l’origen de la seva justificació i no espera que la ciència sigui la seva principal apologètica. La ciència ha de donar testimoni de la seva pròpia dignitat. Bé que cada una pot i ha d’ajudar l’altra com una dimensió diferent d’una cultura humana comuna, cap de les dues ha d’assumir que constitueix una premissa necessària de l’altra. L’oportunitat sense precedents que tenim avui és la d’una relació interactiva comuna, en la qual cada una manté la seva integritat i no obstant està oberta ais descobriments i intuïcions de l’altra.

 

[Promeses del diàleg: enriquiment mutu]

[§20] Però ¿per què una apertura crítica i un intercanvi mutu és un valor per a ambdós?. La unitat comporta l’ímpetu de la ment humana cap a la comprensió i el desig de l’esperit humà d’amor. Quan els éssers humans busquen comprendre les multiplicitats que els rodegen, quan busquen donar sentit a 1 ‘experiència, ho fan ajuntant molts factors per a una visió comuna. La comprensió s’abasta quan moltes dades s’unifiquen mitjançant una estructura comuna. Cada una, sola, il·lumina moltes; dóna sentit al tot. La multiplicitat simple és el caos; una intuïció, un únic model, pot donar estructura a aquest caos i fer-lo intel·ligible. Ens movem cap a la unitat quan ens movem cap al sentit en les nostres vides. Unitat és també conseqüència de “amor. Si l’amor és genuí, ens porta no cap a l’assimilació de l’altre, sinó cap a la unió amb l’altre. La comunitat humana comença en desig quan aquesta comunió no s’ha aconseguit, i és acomplerta amb joia quan els qui han estat apartats ara estan units.

 

[§21] En els document més primitius de l’Església, el realitzar comunitat era considerat com a promesa i meta de l’Evangeli:     “A vosaltres, doncs, us [M10] anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també nosaltres estem en comunió amb el Pare i el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa” (lJn 1,3-4). Més endavant l’Església va acudir a les ciències i a les arts a l’edificar grans universitats, i construir monuments d’insuperable bellesa, de forma que totes les coses fossin recapitulades en Crist (Ef 1,10).

 

[§22] Llavors, ¿que promou l’Església en aquesta unitat relacional entre ciència i religió? En primer hoc i sobretot que arribin a comprendre’s mútuament. durant massa temps s’han mantingut allunyades. S’ha definit la teologia com un esforç de la fe per a abastar comprensió, com fides quaerens intellectum. Com a tal, avui ha d’estar en un intercanvi vital amb la ciència exactament com sempre ho ha estat amb la filosofia i altres formes de saber. La teologia haurà de recórrer ais descobriments de la ciència en un grau o altre mentre els seus principals interessos segueixin essent la persona humana, l’abast de la llibertat, les possibilitats de la comunitat cristiana, la naturalesa de la fe i la intel·ligibilitat de la natura i de la història. La vitalitat i la transcendència de la teologia per a la humanitat es reflectiran profundament en la seva capacitat per a incorporar aquests descobriments.

 

[§23] Ara bé, aquesta és una qüestió delicada i important, que hem de qualificar acuradament. No és pas propi de la teologia incorporar indiscriminadament cada una de les teories noves filosòfiques o científiques. No obstant, quan aquests descobriments arribin a formar part de la contemporània cultura intel·lectual els teòlegs les han de comprendre i han de contrastar el seu valor en ordre a extreure de la creença cristiana alguna de les possibilitats que encara no ha sigut realitzada. Per exemple, l’hilemorfisme de la filosofia natural d’Aristòtil fou emprat pels teòlegs medievals, que se’n serviren per a explorar la natura dels sagraments i de la unió hipostàtica. Això no significava pas que l’Església jutgés la veritat o   falsedat de la concepció aristotèlica, puix que això no era pas de [M11] la seva incumbència. Significava que aquesta era una de les profundes intuïcions ofertes per la cultura grega, que necessitava ser compresa i presa seriosament i contrastada en quant al seu valor per a il·luminar vàries àrees de la teologia. Els teòlegs farien bé de preguntar-se, en relació amb la ciència, la filosofia i altres àrees del coneixement humà, si ells han aconseguit aquest procés extraordinàriament difícil tan bé com ho feren aquests mestres medievals.

 

[§24] Si les cosmologies de l’antic Pròxim Orient pogueren ser purificades i incorporades ais primers capítols del Gènesi, ¿podria la cosmologia contemporània tenir quelcom que oferir a les nostres reflexions sobre la creació? Una perspectiva evolucionista, ¿podria aportar alguna llum que s’apliqués a les nostres reflexions sobre l’antropologia teològica, al sentit de la persona humana com a imago Dei al problema de la Cristologia, i àdhuc al desenvolupament de la doctrina en si mateixa? ¿Quines són, si n’hi ha alguna, les implicacions escatològiques de la cosmologia contemporània, especialment a la llum de l’enorme futur del nostre univers? ¿Pot el mètode teològic apropiar-se fructuosament d’intuïcions de la metodologia científica i de la filosofia de la ciència?

 

[§25] De qüestions d’aquesta classe se’n poden suggerir amb abundància. Continuar-les més enllà requeriria aquell tipus de diàleg intens amb la ciència contemporània, que en general ha faltat entre aquells dedicats a la recerca i ensenyament teològics. Implicaria que al menys alguns teòlegs estiguessin suficientment ben versats en les ciències i fessin un ús autèntic i creatiu dels [M12] recursos que les teories ben establertes poden oferir-los-hi. Aquesta perícia els guardaria de fer un ús precipitat i poc crític amb propòsits apologètics de teories com la del Big Bang en cosmologia. També, igualment els guardaria de descartar totalment la rellevància potencial de tals teories per a aprofundir en la comprensió d’àrees tradicionals de la recerca teològica.

 

[§26] En aquest procés d’aprenentatge comú aquells membres de l’Església que són científics en actiu o en alguns casos científics i teòlegs alhora podrien servir de recurs clau. Poden també portar a terme una ajuda molt necessària a aquells que estan debatent-se per a integrar els móns de la ciència i de la religió en les seves vides intel·lectual i espiritual,, així com també aquells que afronten decisions morals difícils en matèries de recerca o aplicació tecnològica. Tals ministeris ponts han de ser promoguts i encoratjats. L’Església ja va reconèixer fa temps la importància de tals vincles, quan va establir la pontifícia Acadèmia de Ciències, en la qual alguns dels científica de fama mundial es reuneixen regularment per a discutir les seves recerques i comunicar a la comunitat més gran cap a on tendeixen els seus descobriments. Però es necessita molt més.

 

[§27] La qüestió és urgent. Els desenvolupaments contemporanis de la ciència reten la teologia molt més profundament que ho feu la introducció d’Aristòtil en l’Europa occidental en el segle XIII. Malgrat tot aquests desenvolupaments també ofereixen a teologia un recurs potencialment important. Així com la filosofia aristotèlica, mitjançant la tasca de tan grams savis com St. Tomàs Aquino, arribà finalment a donar forma a algunes de les exposicions més profundes de la doctrina teològica, ¿no podem, de la mateixa manera, esperar que les ciències d’avui, ensems amb totes les formes del coneixement humà, puguin enfortir i informar aquelles parts de la recerca teològica que guarden relació amb la natura, la humanitat i Déu?

 

       [M13 §28] ¿Pot també la ciència beneficiar-se d’aquest intercanvi? Sembla que així deuria ser. Ja que la ciència es desenvolupa millor quan els seus

conceptes i conclusions s’integren en la gran cultura humana i les seves inquietuds pel sentit i valor últims. Per tant els científics no es poden pas mantenir enterament distants de totes les qüestions que són tractades per filòsofs i teòlegs. Dedicant a aquestes qüestions part, de l’energia i cura que donen a la seva recerca científica, podran ajudar que altres s’adonin més plenament de les potencialitats humanes dels seus descobriments. Poden també arribar a apreciar per si mateixos que aquestes descobertes no poden pas ésser un genuí substitut del coneixement d’allà que és veritablement últim. La ciència pot alliberar la religió d’error i superstició; la religió pot alliberar la ciència d’idolatria i falsos absoluts. Cada una pot atreure l’altra cap a un món més ample, un món en el que ambdues poden prosperar.

 

[§29] Ja que la veritat de la qüestió és que l’Església i la comunitat científica inevitablement actuaran entre sí, les seves opcions no inclouen pas l’aïllament. Els cristians inevitablement assimilaran les idees predominants sobre el món i aquestes estan avui dia profundament configurades per la ciència. La única qüestió és si ells ho faran crítica- ment o irreflexivament, amb profunditat i matisant o amb una superficialitat que degrada l’Evangeli i ens deixa avergonyits davant la història. Els científics com tots els éssers humans prendran decisions sobre el que en últim terme dóna sentit i valor a les seves vides i al seu treball. Aixà ho faran bé o malament, amb la profunditat reflexiva que la saviesa teològica pugui ajudar-los a assolir, o amb una desconsiderada absolutització dels seus resultats, més enllà dels seus límits raonables i correctes.

 

[§30] Ambdues, l’Església i la comunitat científica estan enfrontades amb aquestes alternatives inevitables. Farem molt millor les nostres eleccions si [M14] vivimen una interacció col en la qual estem cridats a ser contínuament més. Només una relació dinàmica entre teologia i ciència pot revelar aquells límits que avalen la integritat de les dues disciplines, de manera que la teologia no professi una pseudociència ni la ciència es converteixi en una teologia inconscient. El nostre coneixement mutu ens guiarà per a ser més autènticament nosaltres mateixos. Ningú pot llegir la història de l’últim segle i no adonar-se que la crisi ens afecta a tots dos. Les aplicacions de la ciència han provat ser massivament destructores en més d’una ocasió, les reflexions. sobre la religió han sigut massa sovint estèrils. Necessitem cada un de l’altre per a ser el que hem de ser, allà que som cridats a ser.

 

[§31] I així en aquesta ocasió del tricentenari de Newton, l’Església parlant pel meu ministeri invita a si mateixa i a la comunitat científica per a intensificar les seves relacions d’intercanvi constructives apel·lant a la unitat. Vosaltres esteu cridats a aprendre l’un de l’altre, a renovar el context en el qual es fa la ciència i a nodrir la inculturació que una teologia viva requereix. Cada u de vosaltres ho pot guanyar tot d’aquesta interacció, i la comunitat humana a la que tots servim té dret a reclamar- ho de nosaltres.

 

Sobre tots els qui participàreu en la Setmana d’Estudi patrocinada per la Santa Seu i sobre tots els que llegiran i estudiaran els treballs aquí publicats, invoco saviesa i pau en el Senyor nostre Jesucrist i imparteixo cordialment la meya Benedicció Apostòlica.

 

Des del Vaticà, l’l de juny de 1988.

 

Original anglès a:

–R.J. Russell, W.R. Stoeger S.J. & G.V. Coyne S.J: (eds.), Physics, Philosophy, and Theology: A Common Quest for Understanding, Vatican Observatory, Vatican City State 1988, pp. M1-M14.]

Acta Apostolicae Sedis 81 (1989), pp.274-283.

Traducció d’Albert Dou.