John Barrow. Premi Templeton 2006. Biografia i conferència

JOHN D. BARROW, PREMI TEMPLETON 2006

 

Breu biografia


1952 – Neix a Londres, fill de Lois Miriam Barrow, mestressa de casa, i de Walter Henry Barrow, director de compres d’una empresa de maquinària.

1971 – Ingressa al Van Mildert College de la Universitat de Durham. És el primer membre de la seva família que entra a la Universitat en aquest segle.

1975 – Es casa amb Elizabeth Mary East, infermera. Tenen tres fills: David Lloyd, Roger James and Louise Elizabeth.

1977 – Rep el doctorat en astrofísica a la Universitat d’Oxford amb la tesi “Models cosmològics no uniformes” dirigida pel conegut cosmòleg Dennis Sciama. Beques de recerca en astronomia i física a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. És elegit becari de recerca a la Christ Church d’Oxford.

1981 – Nomenat professor adjunt del Centre d’Astronomia de la Universitat de Sussex. 1983 – Publica el seu primer llibre The Left Hand of Creation.

1986 – El seu tercer llibre "The Anthropic Cosmological Principle", que obté una àmplia difusió.

1989 – Nomenat professor titular del Centre d’Astronomia de la Universitat de Sussex, i director el 1995.

1999 – Nomenat professor de Matemàtiques al Departament de Matemàtica Aplicada i Física Teòrica a la Universitat de Cambridge.

2003 – Nomenat Professor d’Astronomia Gresham al Gresham College de Londres. Aquest és el títol de professor de ciències més antic del món, fundat l’any 1596.

2004 – Elegit vice president del Clare Hall College de Cambridge. Director del Projecte Millennium de Matemàtiques destinat a divulgar les matemàtiques entre infants i joves de cinc a dinou anys, recentment guardonat amb el Premi Aniversari de la Reina.

2005 – Publica el seu dissetè llibre, The Infinite Book: A Short Guide to the Boundless, Timeless and Endless.

2006 – Rep el Premi Templeton al Progrés de la Recerca i els Descobriments de Realitats Espirituals.


“Les aparences enganyen”

Paraules pronunciades amb motiu de la recepció del Premi Templeton el 15 de març de 2006.


Fa poc més d’un any que em trobava en una gran església, la Basílica de sant Marc a Venècia. L’anterior s’havia construït l’any 832 per acollir les relíquies de sant Marc evangelista, que segons la tradició havien estat portades a Venècia des d’Alexandria quatre anys abans per dos mercaders venecians. Deien haver amagat les relíquies del sant màrtir sota llences de cansalada per defugir així de la vigilància dels funcionaris musulmans de duanes.


L’actual Basílica d’estil bizantí amb el seu conjunt característic de baixes cúpules, es va començar a construir el 1063 i es va consagrar el 1089. Avui es troba al costat del Palau del Dux, en un extrem de la plaça de sant Marc, atraient més als turistes i als coloms que no pas als pelegrins amb una façana que ven milers de targetes postals.


Vaig arribar a l’església a primera hora de la tarda amb un grupet d’altres científics per realitzar una visita guiada després de tancar les visites diàries. Quan vam entrar, l’església estava quasi totalment a les fosques. Hi ha poques finestres i aquestes són petites i lluny de ser transparents. Ens van demanar que ens asseguéssim al centre, comptant només amb alguna tènue llum de peu i algun ciri elèctric de tant en tant per arribar fins als nostres seients. Per sobre nostre només hi havia foscor.


Però llavors, molt lentament, la intensitat de la llum va anar augmentant lentament per damunt de nosaltres i al nostre voltant, i l’interior va començar a ser il·luminat mitjançant un discret sistema de llums de sodi amagades. La foscor del nostre voltant va obrir pas a una espectacular llum daurada. Les voltes del sostre damunt nostre estaven recobertes d’un mosaic de vidre i or que lluïa de manera espectacular. Entre els segles XI i XV es van construir gairebé mil metres quadrats de mosaic d’or, metre a metre, barrejant or i vidre mitjançant un procediment molt delicat que encara no és conegut del tot, per produir aquest guspirejant santuari daurat. Les aparences poden enganyar.


Però pensant-ho bé, el que més em va impressionar va ser adonar-me que els centenars d’artesans que havien treballat durant segles per fer possible aquest fabulós espectacle, mai l’havien vist en la plenitud del seu esplendor. Van treballar en l’interior fosc, servint-se de la llum de les espelmes i dels llums d’oli fumejants per il·luminar la petita superfície en la qual treballaven, però cap d’ells va veure mai tota l’esplendor del sostre daurat. Per a ells, com per a nosaltres cinc-cents anys després, les aparences enganyaven.


També el nostre Univers és una mica així. Els antics autors que van celebrar que els cels anunciessin la glòria del Senyor, només hi veien a través d’un vidre de manera fosca. Desconegut per a ells i per a molts d’altres que els van seguir, l’Univers s’ha mostrat a sí mateix, mitjançant els instruments que la ciència moderna ha fet possibles, molt més gran, més espectacular i més humil del que nosaltres mai vam imaginar que seria.


L’Univers sembla gran i vell, fosc i fred, hostil a la vida com sabem, perillós i difícil d’explorar. Més d’un filòsof del passat va arribar a la conclusió que l’Univers no tenia sentit i que era l’antítesi de la vida: un regne desolat i negre en el qual el nostre petit planeta era un resultat efímer de les cegues forces de la Naturalesa. Un cop més, les aparences poden enganyar.


En els últims setanta-cinc anys, els astrònoms han il·luminat la volta del cel d’una manera del tot inesperada. L’Univers no només és gran, sinó que s’està fent més gran. S’està expandint. Grans cúmuls de galàxies s’allunyen les unes de les altres a velocitats cada vegada més grans. Això significa que la grandària de l’Univers que podem veure està inseparablement unida a la seva edat. És gran perquè és vell.


Aquests immensos períodes de temps són importants per a la nostra mateixa existència. Estem fets d’una combinació d’àtoms de carboni, nitrogen i oxigen, juntament amb molts d’altres; és possible que algun dia altres formes d’intel·ligència terrestre estiguin fetes d’àtoms de silici. Els nuclis de tots aquests àtoms no es troben ja preparats a l’Univers. S’uneixen mitjançant un llarg procés de lenta combustió en les reaccions nuclears de les estrelles. Aquesta alquímia estel·lar triga quasi deu mil milions d’anys a cremar hidrogen per donar heli i després beril·li, i carboni i oxigen i d’altres, abans que les estrelles que s’estan apagant esclatin en supernoves i escampin les seves restes donadores de vida per l’Univers on aquest troba la manera de fer grans de pols, planetes, i finalment persones. El nucli de cada àtom de carboni dels nostres cossos ha pervingut d’una estrella. Estem més relacionats amb les estrelles del que mai podíem haver imaginat.


Així que un comença a entendre perquè no és sorprenent que l’Univers sembli tan gran i tan vell. Necessita gairebé deu mil milions d'anys per fabricar els blocs de la complexitat viva a les estrelles i, com l’Univers s’expandeix, ha de tenir com a mínim una grandària de deu mil milions d’ anys llum. Nosaltres no podríem existir en un Univers que fos gaire més petit.


La immensitat de l'Univers és citada sovint com evidència per a grans probabilitats de vida en altres llocs. Encara que hi pugui haver vida en altres llocs – fins i tot vida conscient –, la grandària sola no és decisiva: veiem que l’Univers necessita una grandària de milers de milions d’anys llum només per mantenir una sola proposta de vida. Un Univers menor, només de la grandària de la nostra galàxia, la Via Làctia, amb els seus cent mil milions d’estrelles i possibles sistemes planetaris, sembla un espai suficient per a tot el que considerem valuós. Però tindria menys d’un mes. Un temps que és quasi insuficient per carregar factures a la targeta de crèdit, només permet produir complexitat i vida des de la simplicitat subatòmica.


Perquè un univers pugui acollir la vida ha de ser gran i vell. Però això significa que també ha de ser fosc i fred. Amb el pas del temps, l’univers en expansió es refreda cada vegada més, i l’energia disminueix quan l’espai augmenta. Després de milers de milions d’anys, l’infern de l’antiga “gran explosió” ha de ser substituït pel cel fosc de la nit que veiem al nostre voltant i que només conté una feble radiació de microones, ressò del seu origen calent, un fred de només tres graus per sobre del zero absolut, però encara detectable per la neu del soroll de fons en la pantalla de televisió desajustada a les nostres sales d’estar. El cel fosc de la nit que ha originat tantes respostes humanes sobre el nostre lloc en l’Univers és una part necessària d’un Univers que manté la vida.


La vida només es pot originar i persistir en un Univers que sigui gran i vell, fosc i fred, amb els seus planetes, estrelles i galàxies separats per immenses distàncies. Aquestes característiques són necessàries en un Univers que mantingui la vida. L’astronomia ha canviat aquell Univers poc entenimentat, contrari a la vida i sense sentit dels filòsofs escèptics. Infon nova vida a moltes preguntes religioses d’interès extrem i de fascinació sens fi. Moltes de les qüestions més profundes i més atractives que encara tractem de resoldre entorn a la naturalesa de l’Univers tenen els seus orígens en la nostra recerca purament religiosa de sentit. El concepte d’un Univers regit per lleis, amb un ordre que es pot entendre i en el qual es pot confiar, ha sorgit en gran part de les creences religioses sobre la naturalesa de Déu. La imatge atomista de matèria va sorgir molt abans de què hi hagués pogut haver cap evidència experimental a favor o en contra. D’aquestes creences en sortí la confiança que darrera de les aparences hi havia un ordre immutable que valia la pena estudiar. Les grans preguntes sobre l’origen i la fi de l’Univers, possiblement els orígens de tota complexitat observada i la potencial infinitud de l’espai, van nàixer del nostre enfocament religiós de les grans preguntes sobre l’existència i la naturalesa de Déu. I com totes les grans preguntes, poden acabar tenint respostes que ens porten per camins insospitats, més i més lluny d’allò familiar i quotidià: multiversos, altres dimensions, curvatura del temps i de l’espai; tot pot revelar un Univers que conté més del que cal per a la vida, fins i tot més del que cal per a l’especulació. Ara veiem com és possible que un Univers que mostra una complexitat sense fi i una estructura molt fina estigui governat per unes poques lleis senzilles –potser només una llei– que són simètriques i intel·ligibles, lleis que governen les coses més importants del nostre Univers, famílies de “partícules” elementals totalment idèntiques que es troben a tot arreu.


Cap a aquest món senzill i bell que hi ha darrera les aparences, on la Naturalesa regida per lleis es mostra d’una manera més completa i elegant, és on miren els físics per trobar el segell característic de l’Univers. La resta de persones mira cap als resultats d’aquestes lleis. Sovint, els resultats són complexos, difícils d’entendre i plens de significat –de vegades ens inclouen a nosaltres mateixos–, però la veritable simplicitat i simetria de l’Univers s’ha de trobar en les coses que no es veuen. I el més sorprenent de tot és que trobem que hi ha equacions matemàtiques, petits gargots sobre trossos de paper, que ens diuen com es comporten tots els Universos. Perquè hi ha una lògica més àmplia que els Universos que és el més sorprenent perquè en podem comprendre una part significativa d’ella i així participar de la seva comprensió.


Abans pensàvem que a l’Univers tot estava fet de les coses materials que trobem en la Terra. Ara hem descobert que això també era només una primera conjectura. Més del setanta per cent de l’Univers està constituït per un tipus d’energia fosca quina identitat exacta és desconeguda. Revela la seva presència pel dramàtic efecte que exerceix sobre l’expansió de l’Univers. A diferència de totes les altres formes conegudes de matèria, que exerceixen forces atractives de gravitació en altres formes de matèria i entre elles mateixes, aquesta forma fosca d’energia respon de manera repulsiva a la gravetat, fent que tota la matèria s’allunyi acceleradament d’ella, originant una acceleració en l’expansió de l’Univers que va començar a ocórrer quan aquest havia arribat a prop del setanta-cinc per cent de la seva dimensió actual. Aquest descobriment sobre el nostre Univers va ser una sorpresa, com ho és descobrir alguna cosa del tot inesperada en un vell amic. Un altre cop, les aparences enganyaven.


A l’Univers, doncs, com va passar aquella tarda a sant Marc, les coses no sempre són com semblen quan mirem amunt. El tot és molt més que la suma de les seves parts. Els arquitectes de les nostres imatges religioses i científiques de l’Univers, i els molts comentadors que han seguit les seves interpretacions, podrien veure només una petita part del que hi ha i conèixer només una petita part del que podem aprendre sobre el nostre lloc a l’Univers. Comencem a veure per primer cop les propietats extraordinàries del nostre entorn específic i el llaç que uneix la vida amb la immensitat d’espai i temps. Veritablement, les aparences poden enganyar.


Alguns diuen que, justament perquè utilitzem les nostres ments per comprendre l’ordre i la complexitat de l’Univers que ens envolta, no hi ha en aquest ordre res més que allò que és imposat per la ment humana. Aquest és un judici erroni greu. Si fos veritat, aleshores esperaríem trobar la més gran i la més fiable comprensió del món a partir dels fets quotidians, per a la qual milions d’anys de selecció natural han aguditzat el nostre enginy i han preparat els nostres sentits. I quan mirem cap a l’espai exterior de les galàxies i dels forats negres, o cap a l’espai interior dels quarks i dels electrons, hauríem d’esperar trobar algunes ressonàncies entre les nostres ments i els comportaments d’aquests móns. Per a la nostra subsistència i reproducció, la selecció natural no necessita entendre els quarks ni els forats negres. I malgrat això, trobem aquestes expectatives desenvolupades en els seus caps. El coneixement més precís i fiable que tenim sobre les coses de l’Univers és del que succeeix en el sistema binari d’una estrella situada a més de tres mil anys llum del nostre planeta i en el món subatòmic dels electrons i dels raigs de llum, on arribem a tenir una aproximació de més de nou decimals. I, curiosament, les nostres majors incerteses estan totes relacionades amb els problemes locals sobre la comprensió de nosaltres mateixos – societats humanes, comportament humà, i ments humanes – totes aquelles coses que realment van importar en la subsistència humana. Però és així perquè necessiten ser complexes; si les nostres ments fossin suficientment simples per ser enteses, serien massa simples per a entendre.


Sigui quina sigui la ciència a la qual ens dediquem, estem acostumats a veure-hi un progrés. Les nostres primeres temptatives per comprendre les lleis de la Naturalesa són sovint incompletes. Només capten una part de la veritat o la veuen a través d’un vidre només de manera fosca. Alguns pensen que el nostre progrés és com una successió sense fi de revolucions que derroquen l’ordre anterior, un progrés condemnat a no confluir mai cap a res que sigui més definitiu que una manera de pensar més profitosa. Però, vist des de dintre, el progrés científic no s’assembla a res d’això. Les nostres noves teories contenen i expliquen a les antigues. Les teories anteriors són recuperades per les noves en algunes condicions determinades: moviments lents, camps gravitatoris febles, grans dimensions o baixes energies. La teoria mecànica i gravitatòria de Newton, amb tres-cents anys d’antiguitat, ha estat reemplaçada per la d’Einstein, a la qual succeirà la teoria M o, més endavant, una desconeguda successora seva. Però durant un període de mil anys més, els nens a les escoles encara estudiaran les teories de Newton, i els enginyers encara es fiaran d’elles com ho fan avui. Seran la manera senzilla de regular els moviments lents i la gravitació feble de la darrera teoria, sigui aquesta quina sigui. De la mateixa manera, en les nostres concepcions religioses de l’Univers també utilitzem aproximacions i analogies per obtenir una comprensió última de les coses. No són tota la veritat, però això no impedeix que siguin una part de la veritat: una ombra que es projecta sobre un cas determinat de certa simplicitat. La nostra imatge científica de l’Univers ha mostrat una vegada i una altra que mesquí i que poc atrevit ha estat sovint el nostre punt de vista, que còmoda la nostra imatge provisional de l’Univers, que vulgars les nostres expectatives, i que particulars els nostres intents d’afirmar o negar els vincles entre els enfocaments científics i religiosos de la naturalesa de l’Univers.


Sir John Templeton ha procurat encoratjar aquest diàleg imparcial des de la ferma creença que la religió i la ciència poden proporcionar mútua il·luminació i valoració de les meravelles del nostre Univers, animant-nos a buscar i comprendre la veritat per nous camins; una veritat que és indefectiblement inesperada i moltes vegades no és res del que sembla al principi.