Recensió Vol.8 "La Trinidad y un mundo entrelazado"

Detalls

Categoria principal o arrel: DOCUMENTS

Categoria: Documents

Creat el Dissabte, 25 Octubre 2014 15:27

Darrera actualització el Dissabte, 29 Novembre 2014 17:34

Publicat el Dissabte, 25 Octubre 2014 15:27

Escrit per Super Usuario

Vist: 2714

Aquesta obra que presentem és el vuitè llibre que edita la col·lecció Teología y Ciencias de l’editorial Verbo Divino, dirigida per Manuel G. Doncel. Com les obres anteriors, es tracta d’una traducció seriosa i rigurosa (en ocasions amb comentaris esclaridors a peu de pàgina del propi editor). Com és habitual, presenta una bibliografia detallada i amb les seves traduccions en castellà, i un complet índex analític de matèries. El sentit d’incloure aquesta obra col·lectiva dins d’aquesta col·lecció s’enquadra en la preocupació general del diàleg entre les cosmovisions científiques i teològiques, però sobretot dins de la problemàtica específica que constitueix l’interès fonamental de Manuel G. Doncel i una gran part dels teòlegs inclosos en aquest diàleg: ens referim a la reformulació de l’ontologia i de la metafísica clàssica, especialment l’aristotèlico-tomista —excessivament estàtica—, per una nova ontologia que pugui fonamentar una “creació evolutiva”, en la que es produeix enriquiment de l’ésser i en la que l’esdevenir i el dinamisme, són les notes característiques de la realitat física tal com la reflecteix la ciència moderna. Per això, més que una ontologia de la substància es fa necessari construir una ontologia de les relacions. D’aquí que aquest llibre pugui donar-nos pistes (malgrat ser només això, indicacions) per a avançar en aquesta empresa teòrica. En aquest cas, com en el volum quart, el llibre és la recopilació d’un conjunt de ponències de diversos autors que, en aquesta ocasió, presenten unes qualitat i rellevància desiguals. Breument, podríem dir que la tesi general que va motivar a John Polkinghorne a editar aquest llibre és si existeix una relació entre la relacionalitat pròpiament teològica, que caracteritza a la Trinitat, i la relacionalitat que la ciència de l’últim segle ha posat de manifest sobre la realitat física; o dit de forma més teològica: si pot  dir-se que la relacionalitat de la realitat física és un vestigi del Déu trinitari que la va crear i dóna consistència ontològica. Les diferents contribucions d’aquest llibre tracten de reflexionar sobre aquesta qüestió des de diversos angles, perspectives i opinions, el que produeix un caleïdoscopi d’aportacions de molt divers rigor intel·lectual, que deixen al lector una vaga sensació d’insatisfacció amb alguns dels capítols. Podríem agrupar en tres grans seccions els tretze capítols que composen el llibre.

(1) La primera secció podríem dir que és la més estrictament científica i recull els capítols de l' 1 al 4: El ocaso de Demócrito de Polkinghorne, El mundo entrelazado: ¿cómo puede ser eso? de Jefrey Bub, La física cuántica: ¿ontología o epistemología? D’Anton Zeilinger, ¿Un universo autosuficiente? de Michael Heller. A excepció de Bub, tots els autors, després de desenvolupar la seva part estrictament física, acaben per fer reflexions filosòfiques: Polkinghorne inclou un apartat final sobre reflexions teològiques on afirma que “es podria esperar que una cautelosa teologia de la natura oferís una idea de la manera en què la creació divina reflexa, tot i que pàlidament, el caràcter del seu Creador” (p.28). Aquesta és, de fet, la idea central que pretén discutir-se al llarg de l'obra. Zeilinger fa afirmacions filosòfiques sobre la forma de comprendre la física quàntica, en la que no és possible separar ontologia i epistemologia i, a més, afirma que l'entrellaçament quàntic posa de manifest que solament és possible construir una ontologia de relacions i no d'individus. Heller conclou que les grans qüestions filosòfiques sempre ens amenacen i ell es centra en la idea que el principi d'autosuficiència de l' Univers pot estar en consonància amb la visió panenteista. En qualsevol cas, després de la lectura d'aquests quatre primers capítols, el lector es queda amb la sensació que, efectivament, les ciències físiques han posat de manifest que la realitat està profundament entrellaçada. Què significa aquest entrellaçament o relacionalitat i quines conseqüències teològiques o filosòfiques té és ja un altre tema que es tracta en els següents capítols.

(2) El que considerem una segona secció més pròpiament filosòfica són els capítols 5 i 6: Una introducción a la ontología relacional de Wesley J. Wildman i El conocimiento científico como un puente hacia la mente de Dios de Panos A. Ligomenides. Aquests dos capítols comencen a desplaçar-se cap a problemàtiques menys científiques, malgrat derivar en certa forma d'elles. El capítol de Wildman és un intent de rigor conceptual i epistemològic, posant de manifest l'enorme varietat semàntica que gira en torn al concepte de relació. No obstant això, acaba per prendre una decisió teòrica, que li serà criticada en altres capítols: afirma que “totes les relacions reals són causals i per això hauríem de desenvolupar una teoria de la relació mitjançant una teoria ampla de la causalitat que pugui enregistrar les diverses qualitats de relació” (p.89). Al final del seu capítol proposa, a més a més, que comprendre el món de forma relacional (amb altres éssers humans, animals, plantes, etc.) té conseqüències ètiques importants. Per la seva part, el capítol de Ligomenides és una barreja de perspectives: a les primeres pàgines desenvolupa la peculiaritat del nostre món relacional, repassant les fites científiques que mostren la relacionalitat de la realitat física; a continuació, amb el mateix propòsit introdueix també el que anomena valors evolutius intrínsecs, que posen de manifest les formes estructurals i funcionals duradores que reflexen aquesta visió relacional; l’última part del capítol conclou amb una sèrie de reflexions sobre ciència i espiritualitat, de com una millor manera de fer ciència no pot desvincular-se d'una -igualment important- reflexió espiritual.

(3). Finalment, la tercera part és la més pròpiament teològica, que inclou els capítols del 7 al 13. No obstant això, aquí és on més es perceb la desigualtat de perspectives entre els autors. Pot distingir-se dos grups de capítols diferents:

(3.1.) els capítols 7, 11 i 12, respectivament Naturaleza relacional d' Argyris Nicolaidis,  Relación: humana y divina  de Michael Welker i Una ontología relacional reexaminada en perspectiva sociológica de David Martin, que són intents d'ampliar la qüestió de la relacionalitat no solament a la física, sinó també a la semiòtica (Nicolaidis), la psicologia (Welker) i la sociologia (Martin). Malgrat això, així com el capítol de Welker és il·luminador en molts aspectes i posa de manifest la complexitat inherent a una relació perceptiva amb un mateix i, com a conseqüència, no es pot parlar de forma simplista de la relacionalitat entre l'ésser humà i Déu, el capítol de Martin es perd en masses divagacions per a posar de manifest que les relacionalitats socials que es poden trobar en les movilitzacions polítiques i religioses són el reflex de la relacionalitat divina i les deformacions d'aquest, que solament serà complet en el temps escatològic. Per la seva part, el capítol de Nicolaidis és un nou repàs d’alguna de les fites de la ciència, que manifesta el caràcter relacional, tot utilitzant el model triàdic de Pierce per reflexionar sobre això, aportant a més la idea que la relació fundada en l'àgape és el principi de relació creativa, més enllà de la mera causalitat mecànica, pròpia dels nivells inferiors de relació.

(3.2.) Els capítols 8, 9, 10 i 13 reflexen un debat teològic molt tècnic entre teòlegs trinitaris respecte a la interpretació de la suposada escletxa que existeix entre els Pares de l’Església orientals (especialment, els Capadocis) i els Pares de l’Església llatins (especialment, Sant Agustí). És útil per tal d’explicar aquest debat prendre com a punt de partença el capítol 10, Ontología relacional: percepciones desde el pensamiento patrístico de John Zizioulas, on s'exposa la seva tesi clàssica de la precedència de la relació sobre l’ésser, tal com, segons ell, es dóna en els Pares Capadocis, en front de la concepció de Sant Agustí, que prioritza la substància a la relació. Aquesta tesi que a l'Orient es dóna prioritat a la relació i a l'Occident a la substància és objecte de crítiques als altres capítols: tant al 8, La santísima Trinidad: modelo del ser persona en relació de Kallistos Ware, que és un recorregut històric per la Patrística (negant de pas la interpretació de Zizioulas, per bé que de manera amistosa) i que conclou amb la bella imatge que l'ésser humà és una icona de la Trinitat, perquè la relacionalitat amb els altres és constitutiva de l'ésser humà. Així, negant la famosa sentència sartriana i parafrasejant a T. S. Elliot, Ware afirma que “l'infern no són els altres; sóc jo mateix separat dels altres” (p.163). Si la crítica a Zizioulas és molt amistosa en Ware, no així al capítol 9 Aventuras (y desventuras) en la ontología trinitaria del teòleg catòlic Lewis Ayres i al capítol 13 Ontología relacional, Trinidad y ciencia de la teòloga anglicana Sarah Coackley. Ayres és especialment crític, inclús hom diria que hostil, al plantejament de Zizioulas i de gran part dels “ontòlegs trinitaris”. Ayres aposta per una formulació rigurosa dels conceptes que estan en joc en aquest debat i que, certament, són sovint utilitzats en els arguments amb molta vaguetat i sense rigor. Dues són les conclusions essencials que pretén manifestar: en primer lloc, considera que es difícil “sostenir el procedimient analògic, que em sembla feble, de projectar cap a Déu una noció de relacionalitat i suposar, després, que aquesta descripció de l’ésser diví autoritza a fer prescripcions per a la vida cristiana”; però, en segon terme, a més, “els modes d'unitat i pluralitat que els cristians busquen són configurats, no solament en referència a allò que intentem veure en la mateixa Trinitat, sinó sempre també per la reflexió sobre l'estadi del drama diví-humà en el qual ens trobem actualment” (p.181 i 182). Per la seva part, Coackley, també amb caràcter crític, fa un repàs històric de les tres tendències que ella considera essencials per a comprendre el recent desenvolupament del pensament trinitari: la primera tendència és la que inclou les reflexions de Lossky, Barth y Rahner; la segona és la capitanejada pel propi Zizioulas i els seus “convençuts devots” (en paraules de Coakley); finalment, la tercera és la que exemplifiquen Ware, Behr, Williams, Ayres, Barnes i la pròpia Coackley, que és precisament una reacció crítica contra Zizioulas i la seva interpretació ja exposada. Després d'algunes reflexions de caràcter filosòfic sobre la identificació de Wildman de relacionalitat i causalitat, Coackley, igual que Ayres, acaba concloent que “hauríem de ser previnguts davant d'expectatives de ‘reflexos’ directes de tal relacionalitat [la divina] en l'univers físic” (p.248), i apel·lant a l'exigència que és necessari justificar (no solament acceptar per l'autoritat de l'Església) la necessitat de la tercera Persona Divina (l'Esperit Sant) en la relacionalitat de Déu.

En definitiva, aquest nou volum de la col·lecció Teología y Ciencias, malgrat la diversitat de contribucions, té el mèrit fonamental d'introduir el lector en algunes de les complexitats del debat teològic trinitari i la seva relació amb la realitat creada, tal com l'estudien les ciències.

Jesús Romero Moñivas

Universidad  Complutense de Madrid

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 Traduït de Actualidad Bibliográfica de filosofía y teología 101 (2014), pp. 49-51