Déu, el mal i la racionalitat del món

haiti-terratremol-nensMolta gent ha abandonat la creença en un Déu pel problema del mal. L’escàndol que suposa el mal en el món ha abocat a molts cap a l’ateisme. La raó seria una suposada incompatibilitat entre l’existència del mal i l’existència de Déu. A continuació, analitzem el recorregut que fa un conegut ateu (Anthony Flew) de l’ateisme a un cert concepte de Déu. Aquest és un itinerari racional provocat per alguns descobriments científics recents. Ja per acabar, abordem alguns enfocaments sobre el problema del mal i Déu.

El procés de “conversió” a l’ateisme d’Anthony Flew es produeix, com ell mateix explica, en enfrontar-se al “problema del mal en el món” en la seva adolescència. Aquest és un procés que han seguit moltes persones al llarg de la història i que els ha portat a allunyar-se en menor o major grau de Déu o del seu concepte predominant en aquell moment històric. Podem citar, per exemple, els casos de Voltaire amb el terratrèmol de Lisboa de 1755 o el de Darwin amb la mort del seu fill.

Flew va dedicar moltes energies al problema de Déu i, en la segona meitat del segle XX, es convertí en un dels referents de l’ateisme al món anglosaxó. Podem destacar, entre d’altres, dues aportacions seves al debat sobre l’existència de Déu en favor del bàndol ateu:

-     La paràbola del jardiner-Déu i la jungla en què el teista acaba defensant el paper d’un jardiner-Déu invisible, intangible i eternament esquiu. De manera que Flew es pregunta: quina diferència hi ha entre aquest Déu i un Déu imaginari o inexistent?

-     La presumpció de l’ateisme en què Flew afirma que és als teistes als qui correspon la càrrega de la prova de la existència de Déu.

L’any 2004, Flew canvia de bàndol i ho fa per honestedat racional en enfrontar-se a qüestions científiques i/o racionals que el fan passar de l’ateisme a un teisme semblant al d’Einstein. Les raons que el porten a aquesta “conversió” serien:

-     El “fine tuning” de l’Univers i el principi antròpic; de manera, que si les constants universals fossin lleugerament diferents de les que coneixem, la vida seria impossible. Aquest “ajust fi” de les constants universals perquè sigui possible la vida fa preguntar-se a Flew en un altre paràbola: si l’Univers sabia que veníem?

-     L’altra és el fet que un cop establert el Big Bang com la teoria cosmològica de referència i, per tant, considerat que l’univers té un principi; passa a semblar-li legítim preguntar-se: què ha produït aquest principi?

-     Igualment com Einstein, a Flew també l’admira i meravella el fet que l’univers es regeixi per lleis lògiques i racionals.

-     Finalment, Flew es planteja el problema del sorgiment de la vida i de la intel·ligència i es pregunta si no és més lògic que la intel·ligència preexisteixi a l’univers i actuï com a matriu i font que no pas que en sigui un subproducte; si no és mes probable que Déu existeixi sense causa que no pas que l’univers existeixi sense causa.

El Déu al que arriba Flew, però, no és un Déu personal ni molt menys el Déu de la Revelació cristiana, fins al punt que alguns han dit que Flew més que teista és deista.

Tot i això Flew, en acabar el llibre, es pregunta si algun dia aquest Déu no es dirigirà personalment a ell i li dirà: m’escoltes ara? Pensem que aquí, Flew està reconeixent implícitament que el Déu al que arriba amb els seus raonaments és probablement un Déu insatisfactori a nivell existencial. En aquest sentit, sembla molt més satisfactori a nivell existencial i vital un Déu personal que m’estima personalment com a individu i a qui em puc adreçar.

Respecte al seu problema inicial amb el mal, Flew el resol afirmant que filosòficament l’existència d’aquest Déu matriu o intel·ligència impersonal no és necessàriament incompatible amb l’existència del mal en tractar-se de dos problemes filosòfics diferents. En aquest sentit, veu compatible aquest Déu amb una natura imperfecta.

Pensem que aquest problema del mal pot veure’s il·luminat si pensem en un Déu kenòtic. Un Déu que crea el món deixant espai (el que els cabalistes anomenaven “tsim tsum”). Un Déu que per a crear deixa espai a la Creació i li dóna autonomia. És aquesta autonomia de la Creació la que faria possible tant el mal moral, com els altres mals. Fins i tot, podem fer un pas més enllà i parlar com ho fa Schmitz-Moorman de la necessitat que Déu creï un món immens espacialment i temporal perquè cadascú de nosaltres arribem a existir com a éssers vius intel·ligents i racionals; i de la necessitat d’un cert “mal físic” de mort i extinció perquè aquest món evolucioni i faci possible la nostra llibertat.

El problema seria, doncs, un problema sobre el concepte de Déu i el que en podem dir o no d’Ell. Un Déu omnipotent, impassible, que a més sigui bo i estimi, efectivament pot presentar problemes amb l’existència del mal.

Ara bé, pensem que el Déu de la Revelació és un Déu molt més ric en aquest sentit. Un Déu que tot i que és omnipotent és també humil, kenòtic i misericordiós. Un Déu que es solidaritza amb el nostre patiment, que accepta personalment les conseqüències de l’autonomia i llibertat que Ell mateix ha donat a aquest món i als éssers humans, fins al punt de morir a la creu víctima, en cert sentit, també d’aquesta llibertat i autonomia de la Creació. Un Déu, per tant, que pateix i plora amb nosaltres i que ens mira amb amor i misericòrdia. Un Déu que és Abbà o papà nostre. Un Déu que ens mostra, per estrany que sembli, que el mal, la mort i la creu no tenen l’última paraula i que per la resurrecció de Crist transforma el mal en bé. La resurrecció de Crist és penyora de la resurrecció que a tots ens espera a la fi dels temps.