Discurs de Francisco J. Ayala. Premi Templeton 2010

Detalls

Categoria principal o arrel: DOCUMENTS

Categoria: Documents

Creat el Diumenge, 27 Gener 2013 15:57

Darrera actualització el Dissabte, 20 Setembre 2014 16:34

Publicat el Diumenge, 27 Gener 2013 15:57

Escrit per Sara

Vist: 4091

DISCURS DEL PROFESSOR FRANCISCO J. AYALA

En la conferència de premsa del Premi Templeton, 25 de març de 2010

Ciència i religió són dos pilars que donen suport a la vida social nord-americana. Un tercer pilar és la Constitució i les institucions polítiques que en ella descansen. La ciència nord-americana és, en molts aspectes, la més pròspera del món i l’enveja de les nacions. El poble nord-americà és més religiós que la majoria dels habitants dels països tecnològicament avançats. No obstant això, molts nord-americans, tant creients com alguns científics, pensen que la ciència i les creences religioses estan en contradicció.

Jo sostinc que la ciència i les creences religioses no tenen per què estar en contradicció. Adequadament enteses, no poden estar-ho, perquè la ciència i la religió es refereixen a assumptes diferents. La ciència es refereix als processos que representen el món natural: el moviment dels planetes, la composició de la matèria i l'espai, l'origen i la funció dels organismes. La religió es refereix al significat i a la finalitat del món i de la vida humana, la relació adequada de les persones amb el seu Creador i entre si, i els valors morals que inspiren i governen les vides de les persones.

Només quan es fan afirmacions més enllà de les fronteres legítimes d’ambdues matèries, la religió i la ciència, i la teoria de l’evolució en particular, semblen ser antitètics. Ciència i religió són com dues finestres des de les quals mirem el món. Veiem diferents aspectes de la realitat a través d'elles, però el món que veiem és només un i el mateix. Considerem una pintura, com el Guernica de Picasso. Suposem que faig una llista de totes les característiques de les imatges representades en el quadre, la seva forma i grandària, els pigments utilitzats, i la qualitat i dimensions d'aquest immens llenç, que mesura uns 8 per 3.5 metres. Aquesta informació seria interessant, però seria poc satisfactori ometre per complet les consideracions estètiques, i no reflexionar sobre el sentit d'aquesta obra i la seva motivació, el dramàtic missatge sobre la crueltat de l'home contra l'home transmès per la figura estesa de la mare portant a coll el seu fill mort, els rostres humans cridant, el cavall ferit, i la imatge satànica del brau.

L'assumpte és que la descripció física de la pintura no ens diu res (per si mateixa no pot dir-nos res) sobre el valor estètic o històric del Guernica, ni tampoc, d'altra banda, l'estètica o el sentit desitjat per l'autor determinen les característiques físiques de la pintura. Sigui el Guernica una metàfora del que desitjo explicar. El coneixement científic, com la descripció de la grandària, els materials i la geometria del Guernica, és satisfactori i útil, però una vegada que la ciència ha explicat la seva part, encara queda molt sobre la realitat que és d'interès: qüestions sobre el valor, el significat i la finalitat de les coses, que transcendeixen l'àmbit de la ciència.

La relació adequada entre ciència i religió pot ser, per a les persones de fe, de mútua motivació i inspiració. La ciència pot inspirar les creences i el comportament religiós, de tal manera que responem amb recolliment a la immensitat de l'univers, la meravellosa diversitat i adaptació dels organismes, i les meravelles del cervell i de la ment humana. La religió promou la reverència per la creació, la humanitat i el medi ambient. La religió pot ser una força motivadora i font d'inspiració per a la investigació científica, i pot moure als científics a investigar el món meravellós de la creació i a resoldre els enigmes als quals ens enfrontem.

Ara aniré més enllà d'aquestes afirmacions i declararé una cosa que pot ser una sorpresa per a la majoria de la gent. El coneixement científic, la teoria de l'evolució, en particular, és coherent amb la creença religiosa en Déu, mentre que els postulats del creacionisme i l'anomenat disseny intel·ligent no ho són.

Això hauria de ser vàlid per a les persones de fe que creuen en un Déu personal omniscient, omnipotent i benvolent, com el dels cristians, musulmans i jueus. El món natural abunda en catàstrofes, desastres, imperfeccions, disfuncions, sofriment i crueltat. Els sunamis i els terratrèmols porten la destrucció i la mort a centenars de milers de ciutadans, les inundacions i les sequeres porten la ruïna als agricultors. La mandíbula humana està mal dissenyada, els lleons devoren a les seves preses, el paràsit de la malària mata a milions d'éssers humans cada any i afecta greument a 500 milions de persones, el 20 per cent de tots els embarassos humans acaba en un avortament espontani a causa del deficient disseny del nostre sistema reproductiu.

La gent de fe no hauria d'atribuir tota aquesta misèria, crueltat i destrucció al disseny específic del Creador. Jo ho veig més aviat com una conseqüència de les maldestres maneres de la naturalesa i del procés evolutiu. El Déu de la revelació i la fe és un Déu d'amor i misericòrdia, i de saviesa. El coneixement científic, i en particular la teoria de l'evolució, proporcionen una comprensió satisfactòria del món de la naturalesa i de la vida. També poden sostenir una visió religiosa de la creació.