Biologia evolutiva. Autors: Ted Peters i Martínez Hewlett.

Detalls

Categoria principal o arrel: DOCUMENTS

Categoria: Documents

Creat el Diumenge, 08 Març 2009 15:14

Darrera actualització el Dissabte, 20 Setembre 2014 16:34

Publicat el Diumenge, 08 Març 2009 15:14

Vist: 5048

Els profesors Hewlett i Peters mostren en aquest article, traduït de l' anglès i reproduït gràcies a la generosa autorització del CTNS, una alternativa cristiana a l'ateísme, al creacionisme i al diseny intel.ligent.
Títol del treball: "Evolució teísta: una alternativa cristiana a l'ateísme, al creacionisme i al diseny intel.ligent".

Martinez Hewlett

Martinez Hewlett és professor emèrit als Departaments de Biologia Molecular i Cel·lular i de Medicina a la Universitat d’Arizona a Tucson, Arizona. Ha publicat 30 articles científics i una novel·la, Sang Divina (Divine Blood), publicada per Ballantine al 1994. És membre fundador i coordinador del Fòrum Sant Albert el Gran de Teologia i Ciències (St. Albert the Great Forum on Theology and the Sciences), a la Universitat d’Arizona. És professor adjunt a l’Escola Dominicana de Filosofia i Teologia (Dominican School of Philosophy and Theology) de la GTU.

Ted Peters

Ted Peters és professor de Teologia Sistemàtica al Seminari Teològic Luterà del Pacífic (Pacific Lutheran Theological Seminary) i de la Unió per Graduació en Teologia (Graduate Theological Union-GTU). És l’autor de Déu- El futur del món (GOD- The World’s Future), publicat per Fortress l’any 2000; i Ciència, Teologia i Ètica (Science, Theology and Ethics), publicat per Ashgate el 2003. És editor en cap de Dialog, una Revista de Teologia (Dialog, A Journal of Theology). També és co-editor de Teologia i Ciència (Theology and Science) publicada pel Centre de Teologia i Ciències Naturals (Center for Theology and the Natural Sciences) a Berkeley.

N.T.[Hem optat per traduir els noms d’institucions i publicacions, indicant al costat el nom original en anglès]

Biologia evolutiva

Evolució teista:

Una alternativa cristiana a l’ateisme, al creacionisme i al disseny intel·ligent

1. 1.Quin és el problema que planteja l’ateisme?
2. 2.Quin és el problema que planteja el creacionisme?
3. 3.Quin és el problema que planteja el disseny intel·ligent?
4. 4.Evolució teista: L’alternativa ignorada
5. 5.Els dos llibres
6. 6.La recepta del Ted i el Marty per a l’evolució teista:
7. 7.Primer pas: Treure la idea de finalitat dins la natura. Afegir la idea de finalitat per a la natura.
8. 8.Segon pas: Remenar i posar al forn fins que el món s’acabi.
9. 9.Tercer pas: Allò que apareix ben fet és la nova creació
10. 10. I si prenem abans les postres? L’Apocalipsi abans que el Gènesi?

11. Podem servir l’evolució teista davant del tribunal?

Evolució teista: Una alternativa cristiana a l’ateisme, al creacionisme i al disseny intel·ligent

Per Ted Peters i Martinez Hewlett 

Existeixen moltes alternatives en la controvèrsia de l’evolució. Com en un sopar de bufet gegant, tenim al nostre abast un festí d’explicacions alternatives sobre l’origen de les espècies. Depenent dels gustos personals, hom pot sopar ateisme, creacionisme, disseny intel·ligent o evolució teista.

Allò que fa la tria menys agradable, però, és l’arrufada a les cares del maître i dels cambrers, els quals es consideren experts en menjar. Ens diuen que els cristians no gosarien menjar res amanit amb darwinisme! Ens diuen que tan sols el creacionisme o el disseny intel·ligent encaixen amb la dieta cristiana, que tota la resta està emmetzinat amb selecció natural. Malgrat la grandària de la taula del bufet, les nostres opcions esdevenen limitades. Això treu una mica de diversió al fet d’anar picant i d’assaborir-lo simplement per experimentar. 

El que és pitjor, en secret el maître ha tret del bufet algunes de les opcions més delicioses. En concret, l’evolució teista ha estat eliminada i amagada. Els cristians que vénen a sopar amb prou feines estan assabentats del fet que l’evolució teista està disponible, i que podria inclús agradar-los. 

Nosaltres, Marty i Ted, autors d’aquesta Nota Teològica, hem tastat deliberadament cada opció del menú. Hem parlat amb els cuiners que prepararen cada plat. Hem examinat amb cura les receptes. 

Allò que més bon gust té, al nostre parer, és l’evolució teista. Recomanem que els cristians que llegiu aquest escrit teològic feu el següent: ompliu a vessar el vostre plat amb evolució teista i proveu de veure si es podria adequar al vostre gust. Si és així, torneu-li l’arrufada al maître.

Per què ens deixen un mal regust l’ateisme, el creacionisme i el disseny intel·ligent?

1.Quin és el problema que planteja l’ateisme? 

L’ateisme és més que simplement un problema per a la fe. No es pot qualificar com a ciència. Una bona ciència busca explicacions naturalistes de fenòmens naturals. La tradició de la biologia que va començar amb Charles Darwin al 1859 i arriba fins als nostres dies és bona ciència. El darwinisme proporciona les millors explicacions naturals per a l’evolució d’una espècie a partir d’una espècie anterior. En tant que bona ciència, no pot dir res sobre l’acció de Déu en el món. Donat que la ciència tracta de com les criatures es relacionen entre sí, no esperem que la ciència digui res directament sobre el Creador. Si un científic conclou que no hi ha Déu –com ho fa l’ateu – no ho fa pas sota la garantia de la ciència. L’ateisme no és científic, perquè la ciència tracta del món de les criatures, no de l’àmbit del creador. 

Charles Darwin, que ens proporcionà el concepte d’evolució com a “descendència amb modificació”, no era ateu. Pertanyia a l’Església Anglicana; i festejava idees agnòstiques. Tanmateix, Darwin ha atret seguidors que són ateus. Thomas Huxley a finals del segle XIX utilitzà la teoria de l’evolució per a sostenir el naturalisme sense creença en Déu. En els nostres dies, Richard Dawkins d’Oxford escriu en el seu llibre The Blind Watchmaker (Norton 1987; El relojero ciego, RBA Coleccionables 1993), que “Darwin va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet” (p.6). Nosaltres creiem que això és un error lògic colossal. El model d’evolució de Darwin és bona ciència; però la bona ciència no requereix ateisme. No hi ha un pas en el mètode científic que digui “en aquest punt, abandona la creença en Déu”.

2. Quin és el problema que planteja el creacionisme?

 [NT: Hem afegit els adjectius "fonamentalista i fixista" en la primera aparició del terme "creacionisme" per a ressaltar que no estem discutint el concepte general de Creació que sosté el cristianisme, sinó l’origen concret de les diferents espècies]

El creacionisme [fonamentalista i fixista] no es pot qualificar ni com a bona ciència ni com a bona teologia. Els creacionistes neguen l’evolució al llarg del temps, és a dir, neguen el desenvolupament d’una espècie a partir d’una espècie anterior, un procés conegut com a “macroevolució”. Els creacionistes insisteixen en què totes les espècies foren creades al principi del món, i que les separacions entre les espècies no han estat alterades d’aleshores ençà. Per a sostenir aquesta reivindicació, els creacionistes aporten arguments científics com l'al·legada inexistència de formes de transició, en particular rèptils alats, que marquessin la transició de criatures marines i terrestres a ocells. Tanmateix, s’han trobat fòssils d’aquestes formes de transició en abundància. L’evidència que avala la teoria evolucionista és aclaparadora. La posició creacionista falla quan es contrasta amb l’evidència científica. 

De vegades, els creacionistes aporten un argument teològic per recolzar la seva posició. Principalment, argumenten que la representació que la Bíblia fa de la creació en Gènesi 1,1-2,4a descriu Déu fixant la realitat en el punt d’origen. Quan Déu crea les diferents “classes” de criatures i els demana que es multipliquin segons les seves pròpies classes, nega la possibilitat de modificació per descendència. Els intèrprets creacionistes troben deu “classes” en el Gènesi: (1) vegetació; (2) herbes; (3) arbres fruiters; (4) monstres marins; (5) d’altres animals marins; (6) animals alats; (7) bèsties terrestres; (8) bestiar; (9) animals que s’arrosseguen; i, finalment, (10) l’ésser humà. Els creacionistes identifiquen la paraula física “classe” amb la paraula científica “espècie”. A més, argumenten que Déu té la intenció de què cada classe es mantingui dins de la seva particular estructura. Una espècie no ha de transformar-se en una altra espècie. Moltes varietats diferents poden emergir dins del marc bàsic de cada classe o espècie, però al mateix temps aquestes variacions no poden anar més enllà d’aquest marc. La conclusió creacionista és que Déu no permet descendència amb modificació, ni superposició entre les espècies.

Nosaltres no creiem que aquest sigui un camí adequat per a interpretar la Bíblia. El que els creacionistes interpreten no és certament literal. Identificar “classe” amb “espècie” és arbitrari. Ben cert, existeixen més de deu espècies a la natura. A més a més, una lectura més literal del relat de la creació a la Bíblia suggereix el que sembla una evolució de criatures marines a aus. Així, a Gènesi 1,20 “Déu digué: - Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel”.

El que és més important, els creacionistes no reconeixen la mena de Déu que és responsable de la creació. El Déu de la Bíblia és un Déu que promet. Déu promet fer coses noves. Així, a Isaïes 43,19 “Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar.” O, a Jeremies 31,22 “El Senyor crea una cosa nova en aquest país”. O bé, a Gàlates 6,15 “Només compta que som una creació nova”. El que és essencial aquí és que Déu no ho determinà tot al principi, ni ha deixat de crear. El que és vital pel missatge de la paraula de Déu a la Bíblia és la promesa de redempció, la renovació de la creació. La Bíblia ens dóna una visió d’un futur diví que ens portarà més enllà de l’ordre del món que hem heretat. Intentant comprimir tota la realitat creada en alguns prototips acabats i inalterables, els creacionistes impedeixen que resplendeixi arreu la creativitat continuada i la promesa salvadora de Déu. Així, per aquesta raó, creiem que la postura creacionista falla tant teològicament com científicament.

3.Quin és el problema que planteja el disseny intel·ligent?

La teoria del disseny intel·ligent (DI) falla a la vegada científicament i teològica. A diferència dels creacionistes, els partidaris del DI accepten la creença en l’evolució com a descendència amb modificació al llarg del temps. A diferència dels investigadors científics, tanmateix, els partidaris del DI no estan satisfets amb les explicacions naturalistes. Mantenen que principis darwinians com la variació a l’atzar combinats amb la selecció natural no són suficients per a explicar el desenvolupament d’una espècie a partir d’una espècie anterior. Rebaten el canvi gradual en l’evolució, argumentant que la natura és incapaç d’autoorganitzar-se, incapaç de desenvolupar gradualment organismes nous i més complexos. Allò que es requereix, diu el disseny intel·ligent, és la intervenció d’un dissenyador transcendent. Irrompent dins dels procés de canvi gradual hi ha salts en complexitat causats per una intel·ligència sobrenatural. Les intervencions intel·ligents dins la natura són, en efecte, miracles, no subjectes a explicacions naturalistes. Privada d’autorestringir-se a explicacions naturalistes, la teoria del disseny intel·ligent impediria als científics mantenir-se en la ciència tal com la coneixen.

Allò que el DI en realitat fa és proporcionar una reflexió teològica pels enigmes o buits en la història de l’evolució, una reflexió que suggereix l’existència d’un dissenyador transcendent. Una anàlisi o especulació així funciona com a prova per a l’existència de Déu. Aquesta és una empresa legítima per a un teòleg filosòfic. Si resultés que el DI proporciona un argument vàlid per a l’existència de Déu, els defensors del DI haurien de ser felicitats. Però, mentrestant, hem d’anomenar això pel que és, és a dir, especulació filosòfica. No és recerca dins de la biologia, ni tampoc contribueix a la ciència de laboratori.

La teoria del disseny intel·ligent es queda curta també en termes teològics. Encara que el DI no pretén ser un esquema teològic complert, ens deixa amb un retrat de Déu enganyós. El dissenyador intel·ligent que intervé es queda molt lluny del Déu intel·ligent i compassiu de la fe cristiana. La presumpta “intel·ligència” del dissenyador intel·ligent s’apropa a l’absurd. Segons el DI, Déu hauria d’intervenir en l’evolució perquè la natura produís sistemes com l’ull, que està dissenyat per veure-hi. Doncs bé, si Déu va dissenyar l’ull, per què tants de nosaltres necessitem portar ulleres? Si, de fet, Déu va dissenyar l’ull humà, per què no hauria fet Déu una feina millor? Sense voler, el DI descriu un Déu de només una intel·ligència modesta ocupat en tasques bastant marginals. Aquest és un retrat trivial de Déu.

Falta, no sols la intel·ligència divina, sinó també la compassió divina. El Déu que els cristians trobem a la Bíblia és un Déu salvador. Així, a Joan 3,16 “Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.” Si aquest passatge descriu el Déu en qui els cristians dipositen la seva fe, es podria preguntar al dissenyador intel·ligent: per què no vas dissenyar el món perquè poguéssim veure-hi sense ulleres? Per què no vas dissenyar un món en què poguéssim evitar ser víctimes de depredadors, malalties, estupidesa, pecat i mort? Si Déu va intervenir en diverses etapes durant la història de l’evolució, aleshores per què va defugir assumir accions redemptores? Per què Déu va dissenyar un món natural en què els depredadors mengen preses cada dia, i on el 90% de les espècies s’han extingit? Per què creure en un Déu que hauria pogut dissenyar la natura millor però no va desitjar fer-ho així? La fallada teològica del DI és que el seu dissenyador intel·ligent esdevé un Déu trivial amb tanta falta de compassió que la natura que heretem és sang “vermella en dents i urpes”, com el poeta Alfred Lord Tennyson un cop va escriure.

4. Evolució teista: L’alternativa ignorada

Caldria que els cristians consideressin dues raons per a investigar l’evolució teista. En primer lloc, una tendència cap a la bona ciència és inherent a la fe cristiana. La fe cristiana cerca comprensió, va dir Sant Anselm; i les llavors de la ciència van ser sembrades i fertilitzades en el jardí de la història intel·lectual cristiana. La recerca de la ciència ha estat durant segles una noble vocació cristiana.

Tenint en compte això, és un greu desencís escoltar veus religioses proclamant que els cristians d’avui en dia han de ser anti-darwinians, o potser inclús anti-ciència. Malauradament, gent jove de fe profunda estan arribant a les nostres universitats i deixant de banda les ciències. Eviten la ciència, perquè tenen por que contaminarà o inclús destruirà la seva fe. Qui els ho ha dit? Què n’és de tràgic! Quina negació del servei cristià! Les nostres millors ments joves haurien d’invertir-se en física, biologia, genètica i recerca mèdica. El nostre jovent amb més talent s’hauria d’estar preparant en sofisticades disciplines de manera que estiguessin preparats per fer d’aquest món un lloc millor. Hem de ser servidors de la ciència. És una llàstima que les nostres líders religiosos hagin espantat la gent jove fent-los creure que la seva fe requereix oposar-se al darwinisme i inclús oposar-se al món de la natura estudiat per la ciència.

La segona raó per investigar l’evolució teista és el compromís en el dur treball mental de provar de reunir els fragments de comprensió del nostre món en un retrat coherent. Sant Tomàs d’Aquino un cop va descriure la “teologia” com l’intent d’explicar totes les coses de la realitat en relació amb Déu. Creiem que aquesta és una definició bastant bona. Això té una implicació: el model darwinià d’evolució—conjuntament amb la seva versió actualitzada, la síntesi neo-darwiniana, que combina variació genètica amb selecció natural- és justament part del món que necessitem entendre en relació amb Déu. D’alguna manera, Déu ha utilitzat la llarga història de l’evolució per a acomplir propòsits divins, un dels quals és situar la raça humana en la seva posició actual de responsabilitat dins i envers la natura.

Hem d’encarar la realitat amb honestedat. La negació de l’evolució per part dels creacionistes i la negació d’explicacions naturalistes per part del DI ens deixa amb un pèrdua d’integritat intel·lectual. Ens deixen amb una ciència inferior. El model darwinià ha demostrat durant més d’un segle la capacitat de generar una recerca progressiva tant en la història de la biologia com en els desenvolupament de teràpies mèdiques.

El darwinisme forneix una teoria fèrtil que porta a un nou coneixement. Ni el creacionisme ni el DI ens donen teories fèrtils per a una posterior recerca. Això és crucial. Necessitem indispensablement un marc interpretatiu de biologia evolutiva darwiniana si els viròlegs contemporanis han de ser capaços d’entendre la grip aviària, per exemple. A menys que els viròlegs entenguin la variació a l’atzar a través de mutació genètica i la manera com funciona el principi de la selecció natural, no poden predir què podria passar. I no poden anticipar-se a o prevenir una pandèmia global. Ningú voldria posar un creacionista o un científic DI a càrrec de la salut mundial a la vista d’una amenaça així. Els cristians, juntament amb tothom que confiï en la medicina moderna, hauria d’exigir només la millor ciència. El model darwinià proporciona la millor ciència.

5. Els dos llibres

Els teòlegs d’avui en dia haurien de cercar una manera coherent d’integrar allò que estem aprenent sobre el món de la natura a través de la millor ciència amb allò que les Sagrades Escriptures ens diuen sobre el Déu de la creació i de la salvació. Potser podríem recuperar el concepte renaixentista dels dos llibres. D’acord amb el concepte dels dos llibres, la natura és un llibre de revelació. La natura ens revela alguna cosa sobre la ment del Déu creador. Sant Pau fa al·lusió al llibre de la natura. Així a Romans 1,20 “D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades”. El segon llibre, evidentment, és la Bíblia. Aquest llibre ens fa conèixer el Déu salvador. La natura ens dóna una revelació general, mentre que la Bíblia ens dóna una revelació especial. Els dos llibres junts proporcionen els recursos per entendre la realitat en relació amb Déu, el creador i salvador.

Nosaltres, el Ted i el Marty, vam escriure un llibre junts, L’evolució des de la creació a la nova creació (Evolution from Creation to New Creation), publicat per Abingdon el 2003, en el qual vam presentar els ingredients per a un àpat saborós d’evolució teista. Compatirem aquí la nostra recepta no massa secreta.

6. La recepta del Ted i el Marty per a l’evolució teista

Tornem a la taula del bufet, on les alternatives a la ciència darwiniana s’ofereixen perquè les escollim. El Ted i el Marty tenen una recepta per a l’evolució teista. Els ingredients inclouen requisits d’una ciència de qualitat, biologia evolucionista darwiniana, una comprensió bíblica de Déu com a creador i salvador, i la relació entre la creació actual i la nova creació promesa per Déu. Barrejant-los, deixant-los fer xup-xup durant una estona el nostre cap, ens porta a servir una concepció sobre el món de Déu que s’adequa més al nostre gust que l’ateisme, el creacionisme o el disseny intel·ligent. Us l’oferim perquè el tasteu. Aquí teniu la nostra recepta:

7. Primer pas: Treure la idea de finalitat dins la natura. Afegir la idea de finalitat per a la natura

Una de les exigències irrenunciables del moviment DI és trobar el finalitat divina dins la natura. Trobar un disseny que manifesti finalitat dins de la natura—com un salt en complexitat--- apareix als ulls de DI com trobar Déu treballant dins d’una estructura natural. Malauradament, com hem dit abans, els exemples de DI de disseny diví mostren alguna cosa menys que intel·ligència admirable, i semblen inclús que els falti compassió salvadora.

Tanmateix, el llibre de la natura és revelador de Déu. Sant Pau diu que el poder de Déu com a creador es manifesta en la creació, encara que és una mica difícil de veure-ho clarament. El fet de percebre la manera com la natura està dissenyada actualment no ens permet pensar que entenem la ment de Déu.

És conjectura nostra que la finalitat global per a la creació no és discernible dins la creació. Certament, el disseny complex es pot trobar. Certament, les parts de l’ull estan coordinades per a la finalitat de veure-hi. Tot i això, la finalitat de Déu per a la història de l’evolució no és discernible dins les estructures biològiques o processos.

Això vol dir que una telos o finalitat o disseny interior no es manifesta ni s’anuncia a sí mateixa. Així que nosaltres, el Ted i el Marty, no intentarem trobar finalitat o direcció o inclús valor dins la natura. Per comptes d’això, com a cristians, afirmem una finalitat divina per a la natura. Cercarem aquesta finalitat divina allà on pertany, és a dir, en Déu. La finalitat per a la llarga història de la natura des de temps remots no està incorporada en el seu disseny o direcció. Més aviat afirmem profèticament que serà conferida retroactivament per Déu en la nova creació escatològica. Doncs bé, què volem dir amb això?

Comencem amb una analogia. Quina és la finalitat d’una fusta per tallar pa damunt seu, una taula comú de fusta per tallar que trobem en la majoria de les cuines? Ens proporciona una base per fer llesques de pa amb un ganivet de serra. De fet, la fusta provenia d’un arbre. Quan mirem un arbre, l’objectiu de llescar pa no és visible immediatament. L’arbre no sembla dissenyat per a llescar pa. Aquesta finalitat en particular ve a partir del llenyataire que fa caure l’arbre, la serradora que transforma part de l’arbre en una taula i el fuster que li dóna forma per utilitzar-la a la cuina. Finalment, és el cuiner que vol servir un menjar suculent qui retroactivament confereix finalitat a l’arbre com l’origen de la taula per tallar pa. Per analogia, nosaltres creiem que Déu de manera similar confereix finalitat a l’arbre com a l’origen de la taula. Per analogia, creiem que, d’una manera similar, Déu confereix finalitat al llarg del desenvolupament de les formes de vida dins la creació. Allò que Déu fa de la creació determinarà la seva finalitat, per a la qual ha estat dissenyada. Per a discernir precisament quina és aquesta finalitat, hem de girar-nos vers la revelació especial.

Hi ha més a dir en aquest punt. No trobem una finalitat així al principi. Més aviat, la trobem al final, mirant cap a enrere. La finalitat ve mirant enrere des del final, no a partir d’un potencial que es va esperant al principi. De fet, la paraula grega que vol dir final, telos, significa final tant per a estadi final com per a la finalitat o objectiu. Déu té un telos per a la natura, inclús si no podem veure’l dins la natura. És el futur acte de salvació el que determina què haurà significat la creació prèvia, i això només pot ser discernit escatològicament. És l’omega qui determina l’alfa.

8. Segon pas: Remenar i posar al forn fins que el món s’acabi

Voldríem condimentar la nostra recepta amb ingredients de tres passatges de la Bíblia. El primer és Gènesi 1,31: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.” El segon és Apocalipsi 21,1: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova.” De fet, no estem absolutament segurs de com interpretar-los, encara que tenim algunes bones idees. Som prudents, així és que n’afegim un tercer: 1 Corintis 13,12: “ Ara hi veiem (...)com en un mirall poc clar”.

Nosaltres creiem que Déu crea des del futur, no des del passat. Déu comença amb la salvació i acosta tota la creació cap a aquesta. O, potser més ben dit, el continu treball creador és també el treball salvador de Déu. Tant sols una creació salvada seria mereixedora del segell d’aprovació que llegim al Gènesi, “molt bo”.

Si mirem enrere en el temps, suggerim que la primera cosa que Déu va fer per a la creació al moment just previ al Big Bang fou donar al món un futur. Déu va donar al món futur en dos sentits. El primer sentit del futur és obertura. El regal d’un futur dota a la realitat física del seu dinamisme, obertura, contingència, autoorganització i llibertat. El futur que Déu va incorporar dins les condicions inicials del Big Bang incloïa obertura suficient per a fer possible l’evolució a partir de la matèria inanimada i fins a la vida conscient. L’atorgament d’aquesta mena de futur és l’atorgament a la realitat de la possibilitat d’esdevenir alguna cosa que no havia estat mai abans. Déu proveí la condició que va fer i encara fa possible el canvi continu. I, el que va fer Déu al principi per fer el Big Bang possible és allò que Déu està fent a cada moment, a cada segon. En el mateix moment que tu estàs llegint això, Déu està donant al nostre món un futur que és obert cap a la variació. Déu obre el present des de la causalitat passada; i això allibera el present per a la novetat en el futur. Déu no cessa de servir al món d’aquesta manera.

Pel fet d’impartir la qualitat d’obertura cap al futur, Déu deixa lloc per a la distinció entre causalitat primària i secundària. Déu estableix el món. Déu dóna entitat al món, i el preserva de caure en el no-res. Déu també dóna obertura cap a un futur que pot ser diferent del passat. Això permet al món de les criatures passar a l’acció. Això permet allò que anomenem causalitat secundària dins la història de l’evolució, que ens porta a formes impredictibles de variació i autoorganització.

El segon sentit del futur és plenitud. Déu li va donar al món la promesa que, al final, tot seria “molt bo”. Déu proporciona la causa final, és a dir, almenys en un cert sentit. Anticipant la plenitud, volem dir que donant futur és la manera com Déu crea i alhora salva el món.

Com un pastís al forn, nosaltres i tota la realitat en l’univers no estem encara fets. No estem a punt. Però n’estarem. El món en què vivim encara està essent creat. I quan estigui finalment creat, serà salvat. Estarà a punt per a un festí diví.

Hauria de ser obvi que nosaltres no limitem el concepte de creació a un únic acte al principi, allà al Big Bang o al Gènesi 1. No donem suport a un punt de vista deista, d’acord amb el qual Déu crea el món i després se’n va de vacances per deixar que el món rutlli tot sol. En canvi, diem que l’acte creador de Déu proporcionant un futur obert és continu. Certament afirmem la creació a partir del no-res, creatio ex nihilo. També afirmem, però, que el poder creador pel qual Déu va fer el ser a partir del no ser continua sostenint el món avui dia.

Volem afegir alguna cosa més. Cada moment que Déu dóna obertura al futur allibera el present de l’esclavatge de determinacions passades. L’activitat creativa de Déu mai no s’acaba. A cada moment, l’univers físic sencer rep la seva existència d’una tal manera que resta obert vers el que ve després. Aquest futur donat incessantment per Déu explica perquè les lleis de la natura no poden encaixonar la natura en un determinisme rígid. Això explica perquè cada moment té la llibertat de transcendir el moment anterior. Allò que veiem com una contingència o sort o autoorganització és el resultat del regal alliberador de Déu d’un futur obert. Nosaltres anomenem això creació continuada, creatio continua.

9. Tercer pas: Allò que apareix ben fet és la nova creació

Com fem front al que és potser el repte més gran del model darwinià, l’atzar? L’atzar i la imprevisibilitat pertanyen a la vegada a les fortuïtes mutació genètica i selecció natural. Tal com acabem de dir, afirmem tant l’obertura com la finalitat, però la finalitat ve del futur de Déu. No hi és incorporada. Li és conferida.

Com mesclem això tot plegat? Tenim dos pensaments que necessitem sostenir alhora. D’una banda, el regal de Déu de futur al món físic deixa lloc a l’evolució pel fet de proporcionar obertura al canvi i autoorganització. De l’altra banda, el futur escatològic de Déu personifica un objectiu, és a dir, l’harmonia i benefici de totes les criatures de Déu. Ni l’alfa ni l’omega pertanyen a l’atzar, fins i tot si molt del que passa entremig hi pertany.

Mentrestant, compartim un concepte amb el DI, és a dir, l’emergència de totalitats complexes. Nosaltres som holistes. Segons el pensament holístic o emergentista, la totalitat és més gran que la suma de les parts. La història de l’evolució ha estat testimoni de l’emergència de criatures vivents, que com a organismes constitueixen totalitats que es reorganitzen i donen nou significat a les parts químiques que les composen. Cap organisme pot ser reduït als seus components químics i mantenir la seva identitat com a criatura vivent.

Observem que noves totalitats transformen les antigues parts. La integració en unitats noves, més globals, preserva i alhora renova les que hi havia abans. Aquest procés de complexificació holística no és lineal. Afegir una nova totalitat canvia una situació sencera d’una manera significativa. El grau d’efecte transformador fa la salvació possible. Podem aprendre alguna cosa teològicament parlant de tot això? Per analogia, hauríem d’aplicar el que hem observat com a holisme emergent a les promeses escatològiques de Déu? Podria el pensament emergentista donar nova llum a com interpretem la Bíblia?

10. I si prenem abans les postres? L’Apocalipsi abans que el Gènesi?

L’últim llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, promet un nou cel i una nova terra. Aquesta nova realitat transformarà, i alhora preservarà, la història sencera de la creació còsmica. Allò que va fer Déu al principi per a dur el món físic del no-ser al ser, junt amb el sosteniment continu de l’ordre natural durant el seu període d’autoorganització, serà reprès en la nova creació consumada. L’activitat creadora de Déu dins la natura i dins la història de l’home es deriva del seu acte escatològic de salvació de la totalitat del cosmos. Avui dia ens trobem mirant enrere, cap a l’alfa, cap a la creatio ex nihilo, i esperant amb il·lusió l’omega, la nova creació ex vetere, a partir del que hagi hagut abans. La nova creació emergirà a partir del que l’Esperit de Déu faci a la creació actual.

Creiem que la nova creació serà una creació física, tot i estar imbuïda per l’esperit diví. Penseu en que podrien significar passatges com aquest: “(...) i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.” (Apocalipsi 21,4). La Bíblia, descriu la realitat? Si ho fa, aleshores què significa això? És el que estem intentant retratar aquí.

La violència, el sofriment i la mort, tan indefugibles en el món de Darwin es convertiran en tan sols un record del passat. Aquest és el component de salvació en la nova creació. Allò que hem acceptat com a lleis de la natura fins ara hauria d’experimentar modificació. Exactament com les lleis de la natura podrien ser modificades per tal d’eliminar el sofriment dels éssers sensibles és difícil de concebre per mentalitats científicament informades, perquè ara només hi veiem tènuement a través d’un mirall. I malgrat tot, res menys que això és la promesa divina. Resoldre la forma d’acomplir-ho serà cosa de la imaginació de Déu.

11. Podem servir l’evolució teista davant del tribunal?

Allò que el Marty i el Ted estem fent aquí és la feina del teòleg. La tasca és interpretar l’antiga Bíblia a la llum de la ciència moderna. És dibuixar un retrat mental de la realitat en què totes les coses estan orientades cap al Déu de gràcia i salvació.

Quan llegim notícies de la controvèrsia sobre l’evolució en les escoles públiques i en la vida religiosa, un té la impressió que cristians sincers s’oposen a la manera com la tradició darwiniana tracta la biologia. Creiem que això és un error. Els cristians de fe profunda no han de posicionar-se contra la ciència, ni inclús la ciència darwiniana. Posicionar-se contra l’ateisme és lloable, certament; però seria una tragèdia si l’oposició a l’ateisme impliqués llençar per la borda els beneficis que pot oferir una teoria fèrtil com l’evolució darwiniana. 

Els cristians hauríem de lluitar perquè la millor ciència s’ensenyés a les nostres escoles. Les nostres esglésies haurien de donar suport a la integritat de la ciència. Més encara, les nostres esglésies haurien d’involucrar-se en el dur treball mental de construir un retrat de la realitat- incloent-hi la realitat evolutiva- que mostri una creació estimada per Déu.