Recensió Vol. 5 "Neurociència, psicologia i religió" Il·lusions, miratges i realitats de la naturalesa humana"

Detalls

Categoria principal o arrel: DOCUMENTS

Categoria: Documents

Creat el Dimecres, 01 Juny 2011 11:32

Darrera actualització el Diumenge, 23 Novembre 2014 16:38

Publicat el Dimecres, 01 Juny 2011 11:32

Escrit per Sara

Vist: 2508

JEEVES, MALCOLM-BROWN, WARREN S. Neurociència, psicologia i religió. Il.lusions, miratges i realitats de la naturalesa humana.Verbo Divino, Estella 2010.

Aquesta obra és la cinquena de la col.lecció «Teologia i Ciències» de Verbo Divino. Per primera vegada a la recopilació, una obra es dedica a les neurociències i les seves implicacions per a la comprensió de l'ésser humà i el diàleg amb les creences religioses. Els autors són dos prestigiosos neuropsicòlegs coneguts tots dos per les seves publicacions en l'àmbit de les relacions entre les ciències i la teologia. No obstant això, l'obra que presentem és un senzill llibre de divulgació, poc tècnic en la seva terminologia científica i, des del meu punt de vista, no excessivament profund en l'anàlisi filosòfic i teològic de les implicacions de les últimes troballes neuropsicològiques.

Em sembla que aquesta obreta té una utilitat, sobretot, d'informació actualitzada i senzillament presentada de les diverses dades experimentals en el camp de les neurociències, i de les teories que tracten de parlar d'ells. Però, a més, assemblant-ho a les declaracions dogmàtiques dels concilis, es pot dir que té la funció no tant d'articulació sistemàtica i acabada, com de formulació dels límits, més ençà dels quals no es pot retrocedir si volem construir una antropologia filosòfica i teològica a l'alçada dels temps i del nivell de coneixement científic. És a dir, els autors en aquesta obra no elaboren una antropologia sistemàtica, sinó que ens ofereixen pistes sobre quins dels «tradicionals» elements de les antropologies teològiques i filosòfiques no poden seguir mantenint-se a la llum de la nova neurociència, i per tant ens ajuden a avançar una línia més per no tornar a retrocedir i creuar-la.

Vistes així les coses, el llibre deixa de tenir cert punt de frustració per al que buscava un anàlisi més sistemàtic sobre l'home, i en lloc d'això apareix la virtut de marcar els límits de reraguarda que han de ser superats en l'antropologia. I el límit principal i del qual deriven tots els altres és clarament el rebuig del dualisme metafísic clàssic entre un cos material (o cervell) i una ànima immaterial (o ment) que se superposa i dirigeix a aquell. En lloc d'això, com altres autors, Jeeves i BROWN defensen el monisme d'aspecte dual o fisicalisme no reductiu. Amb el que es pretén posar de manifest la corporalitat de l'ànima o la cerebrización de la ment, sense que això suposi reduir la ment a neurones i sinapsis (fisicalisme reductivista), ni tampoc crear dues substàncies diferents a la manera cartesiana (dualisme). En lloc d'això: «els nostres processos, que depenen del cervell, fan possible l'emergència de la qualitat de la persona, així com també la de tota aquesta riquesa de la societat humana i les seves manifestacions culturals que, al seu torn, i per via d'un aprenentatge social que té lloc en el curs del desenvolupament, exerceixen la seva influència en les xarxes cerebrals de connexions funcionals» (p. 162).

Per arribar aquí, els autors comencen en els tres primers capítols per aportar algunes reflexions de caràcter històric sobre La neurociència i la psicologia en l'actualitat (cap. 1), sobre el debat sobre si hi ha Conflicte o col.laboració entre les ciències i la teologia (cap. 2), i sobre l'evolució De l'ànima a la ment: Breu història (cap. 3). De tot això, els autors extreuen alguns ensenyaments epistemològics i teòrics que ens ofereix la història (pàg. 56-58). El capítol 4 estableix uns Principis de la funció cerebral a través d'un model de jerarquies niades de bucles d'acció que es donen tant en l'estructura cerebral general, com en el còrtex cerebral. Al costat d'això, els autors se sumen a aquells neurocientífics que s'allunyen bé de postures excessivament localistes de les funcions cerebrals (els nous frenòlegs) bé dels també excessivament holistes. En el seu lloc, Jeeves i BROWN apunten que «el processament relacionat amb qualsevol capacitat cognitiva de rang superior no estaria del tot localitzat en un mòdul en particular, sinó que apareixeria estès de forma irregular per la totalitat del còrtex, i certs nodes de la xarxa molt més actius i més importants per al processament que altres» (p. 66). D'altra banda, la plasticitat autoorganitzativa del cervell també està influïda i predisposada pel programa genètic, en una tensió dialèctica.

El capítol 5 tracta de manera ja més concreta la qüestió del nexe d'unió entre ment i cervell que, després de l'exposició de diversos experiments d'altres autors, permet concloure que «la nostra vida mental no pot separar-se de l'activitat física dels nostres cossos» (p. 88). També amb la presentació de molts experiments (el llibre està ple d'ells, molt interessants i suggerents) el capítol 6 es fica de ple en l'anàlisi de L'animal humà: la psicologia evolutiva en què s'estudien en ximpanzés i altres animals trets tradicionalment humans com el llenguatge, l'existència d'una teoria de la ment, la intel.ligència social i la conducta altruista. Jeeves i BROWN opinen que «com a resultat de totes les investigacions relatives al poder de pensament del cervell, s'ha fet difícil traçar una clara demarcació entre les capacitats mentals dels primats no humans i els humans pròpiament dits», i a més «parlant a títol personal, i des de la nostra tradició cristiana compartida, nosaltres no trobem que sigui necessari negar l'emergència d'elements de conducta altruista i de autodonació en els primats no humans per poder afirmar la realitat del que es coneix com amor ágape (p. 114 i 115).

El capítol 7, La neurociència del religiós, s'introdueix ja en qüestions més significatives per a la teologia i la filosofia, que per a molts creients més tradicionals suposarà fer un esforç de maduració de la seva fe per comprendre les conseqüències de les neurociències per a l'experiència religiosa . Respecte a la teologia, en la primera part del capítol, Jeeves i BROWN conclouen, després de passar revista als últims experiments i troballes neurològiques, que «les experiències religioses van associades a canvis identificables en la distribució de l'activitat cerebral i que els diferents estats religiosos estan associats a diferents pautes d'activitat cerebral» (p. 124), encara que «respecte al cervell físic, no hi ha, doncs, per què plantejar la hipòtesi de l'existència d'aquest anomenat mòdul de Déu. La realitat del cas seria més o menys així: l'atac sofert en el lòbul temporal activaria un complex procés dins d'una xarxa neuronal local de funció múltiple, que s'encarregaria, al seu torn, d'acoblar tota aquesta sèrie de senyals insòlites dins de l'esquema cerebral major de creences prèvies i maneres de comprensió»(p. 125). La segona part del capítol, té conseqüències no només per a la teologia sinó també per a la filosofia moral i ètica, en mostrar que «ha posat en evidència que la regulació moral de la conducta és un procés amb correlat físic [cerebral] [...Però això] no implica un procés determinista que controli de fet les nostres decisions humanes» (p. 132).

El capítol 8 sobre Ciència, religió i naturalesa humana és potser el que té més contingut sistemàtic de les conseqüències de la neurociència per a la teologia. En primer lloc, defensen aquí per primera vegada la seva adscripció al monisme d'aspecte dual o fisicalisme no reductiu, és a dir, a un dualisme emergentista, al costat de la defensa d'una causació descendent del tot sobre les parts, i no només ascendent (pàg. 138-147). En segon lloc, els autors fan una breu reflexió sobre les continuïtats i discontinuïtats entre els animals i els humans, tractant de defensar la singularitat (uniqueness) de l'home, encara en continuïtat amb una evolució prèvia (pp. 147-151). En tercer lloc, Jeeves i BROWN tracten el possible contingut de la tradicional Imago Dei i el que això podria significar, i conclouen que «el consens teològic és que la Imago Dei no pot radicar de manera singular en l'anatomia humana, els gens, la neurologia, o la conducta. En el seu lloc, la imatge de Déu en la humanitat sorgeix d'una combinació d'elements estructurals, funcionals i relacionals» (p. 157), o dit d'una manera més contundent: «la imatge de Déu en l'home implica una relació i no una característica que hagués deixat la seva empremta en un registre paleoantropològic» (p. 158).

Finalment, el capítol 9, Buscant el camí: contemplant el passat i mirant cap al futur, és una mena de recapitulació de les grans conclusions que es poden extreure de tot el que s'ha dit. Així, doncs, com vaig apuntar al principi, aquesta obra pot defraudar si hi busquem una antropologia teològica sistemàtica que desenvolupi les característiques pròpiament humanes a la llum de la raó i de la fe, però és il·luminadora si la llegim com una marcació del límit posterior que la ciència ja no ens permet traspassar de nou per a les nostres teologies i filosofies.

Jesús Romero Moñivas
Universidad Complutense de Madrid
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Traduït de: Actualidad bibliográfica de filosofía y teología 94 (2010), pp. 171-173.