Recensió Vol. 3 "Alè de vida. Una teologia de l'Esperit creador"

EDWARDS, D. Alè de vida. Una teologia de l'Esperit creador. Verbo Divino, Estella 2008. 

Pocs llibres arriben simultàniament al cap i al cor com aquesta obra del teòleg australià DENIS EDWARDS. Només demanaria al lector que no es conformi amb llegir aquesta ressenya purament «tècnica», sinó que llegeixi, gaudeixi i pensi les belles pàgines que conté aquest llibre d'un teòleg que, a més de coneixement, transmet alegria, esperança, respecte, tolerància, senzillesa i humilitat. El llibre tracta de l'Esperit Sant com alè de vida, i realment les seves pàgines estan escrites des d'aquest mateix alè. Dit això, passem a ressenyar més concretament els temes fonamentals d'aquesta obra que és la tercera de la Col.lecció «Teologia i Ciències» de “Verbo Divino”. Com en les altres dues obres, formalment l'edició del llibre està molt cuidada amb l'enorme treball de l'equip de traducció i revisió, encapçalat pel Prof. MANUEL G. DONCEL. Per això, s'inclou una exhaustiva castellanització de la bibliografia, s'indiquen les pàgines citades en les edicions tant original com castellana, s'inclou un índex temàtic i onomàstic, etc. A més les divisions en paràgrafs faciliten molt l'estructuració de l'obra i permeten una localització fàcil dels temes que es tracten. Pel que fa a l'estructura, el llibre es divideix en 4 parts amb un total de 11 capítols, més una conclusió. Per descomptat, l'eix vertebrador d'aquesta obra és la defensa d'una teologia que pren seriosament l'esdevenir i l'evolució de la realitat, i que dóna compte de la presència de Déu des d'una «teologia de l'Esperit creador». Per tant, el protagonista principal és l'Esperit, a qui EDWARDS considera que cal concedir-li un «lloc apropiat» (p. 13). És fonamental aquesta aproximació pneumatològica en la teologia occidental, de vegades tan estàtica i cristomonista, enfront del buf de l'Esperit més propi de la teologia ortodoxa. Vegem molt breument la idea central de cada un dels capítols.

 

PRIMERA PART: «Dos pilars per a una teologia de l'Esperit» (capítols 1 i 2). Aquesta primera part serveix a manera d'introducció de la resta de l'obra, proposant ja les claus pneumatològiques interpretatives de la teologia de l'Esperit Creador.

 

El capítol 1 La història de l'Univers, ens presenta una abreujada, però completa, història del procés de la formació, desenvolupament i evolució de l'univers des del big-bang fins a l'aparició i també evolució de la vida i l'ésser humà. Aquest primer capítol purament científic es justifica perquè «la teologia és cridada a reaccionar davant el que podem conèixer amb una confiança raonable sobre l'univers que habitem» (p. 26).

 

El capítol 2 San Basili sobre l'Esperit Sant és ja, veritablement, un capítol de fonamentació de la pneumatologia que utilitzarà EDWARDS a la resta del llibre, fortament influïda per la teologia de SAN BASILI. Així doncs, aquest capítol és un interessant resum de la teologia de l'Esperit del Bisbe de Cesarea, del qual jo em contento amb treure tres afirmacions clau per comprendre no només a BASILI, sinó al mateix EDWARDS: «Per Basili, per tant, Déu s’ha d’entendre com radicalment relacional. [...] L'ésser de Déu és comunió »(p. 54). «Basili té una imatge preferida per l'Esperit. Ho veu com l'Alè de Déu que acompanya sempre a la Paraula. És l'Alè de Déu que ens dóna vida» (p. 55). «Basili veu com enterament possible i apropiat parlar no només de criatures com nosaltres, habitant en l'Esperit, sinó també parlar de l'Esperit habitant en les criatures» (p. 59).Al capdavall, tot això és el que permet a EDWARDS afirmar per la seva pròpia teologia, que «l'Esperit és la presència de Déu en el cor de l'univers, una presència misteriosa que omple l'univers sencer, encara que és també íntimament interior a cada criatura» (p. 61).

 

SEGONA PART: «La història de l'Esperit» (Capítols 3-6). Un Esperit així concebut implica que, com bé puntualitza EDWARDS, «la història de l'Esperit [...] és coextensiva amb la vida total de l'Univers» (p. 65). I aquesta segona part del llibre tracta de posar de manifest, precisament, aquesta presència immanent de l'Esperit en la història de l'univers, centrant-se posteriorment en tres fites històriques pròpies del cristianisme.

 

El capítol 3 Alenant vida en un univers de criatures tracta de posar de manifest des de la teologia bíblica i la patrística de l'Esperit, la manera com l'alè pneumàtic és present en la creació des del començament i en el seu procés evolutiu. El mateix autor ens resumeix en set proposicions (pp. 86-90) el que hi ha argumentat en aquest capítol. «1. L'Esperit pot ser pensat en termes bíblics, com l’ Alè de Déu que insufla vida en un univers de criatures» «2. L'Alè de Déu i la Paraula de Déu actuen juntes en la creació»,«3. L'Esperit de Déu és la font de la novetat en un univers emergent», «4. La creació és una relació -una relació entre cada criatura i la Comunió divina-», «5. L'Esperit és el Portador-de-comunió, la presència creativa que actua en cada entitat i la relaciona amb la Comunió divina»,«6. En l'Esperit creador, Déu es fa present a totes les criatures, abraçant cada una d'elles en l'amor», «7. Les criatures de l'univers són posades en comunió unes amb les altres per mitjà de l'Esperit que actua en elles». Considerades així les coses, aquesta teologia pneumatològica pot ser font d'un diàleg interreligiós essencial, de respecte d'altres tradicions religioses o no religioses i, per descomptat, d'una apropiada actitud ecològica (tema molt estimat pel nostre autor).

 

El capítol 4 Abraçant els éssers humans en la gràcia, deixa ja l'àmbit genèric de la creació per a centrar-se en la gràcia, en la història de la Salvació, que no comença en l'esdeveniment crístic ni es redueix a les fronteres cristianes, sinó que és present sempre i a tot arreu, inclòs, doncs, en altres tradicions religioses (cf. pp. 91, 106 ss)[1]. Això no invalida la singularitat de l'acte salvador de Crist, però EDWARDS -assumint a RAHNER i, crec jo, a bona part de la millor teologia actual- resitua el fet de la Creu lluny de les degradacions i deformacions teològiques plenes de categories com «sacrifici», «satisfacció», etc. que fins feia poc dominaven la doctrina cristiana, i que malauradament encara és present en certa teologia i en l'imaginari col.lectiu popular. Amb gran justesa afirma EDWARDS (seguint a RAHNER): «poden donar la falsa impressió que alguna cosa passa en la creu que canvia el parer de Déu. No canvia a Déu de ser un Déu irat a ser un Déu de gràcia. Déu no necessita ser aplacat. Déu s'ha d'entendre com la causa de la salvació. La voluntat eterna de salvar de Déu troba expressió en la creu. La mort i la resurrecció no són, en cap sentit, causa que Déu comenci a estimar els pecadors, sinó la conseqüència, l'expressió i l'encarnació de l'amor diví »(p. 103).

 

El capítol 5 L'origen de l'esdeveniment crístic, és una bella síntesi de cristologia pneumàtica (tan poc desenvolupada en la teologia llatina!), un Jesús ungit per l'Esperit, i, per tant, com Saviesa de Déu. EDWARDS en els primers epígrafs repassa la teologia del Nou Testament que veu l'Esperit com a present i actuant en la vida sencera de Jesús de Natzaret. Així: Jesús com aquell sobre qui descendeix l'Esperit Sant en forma de colom (Marc), Jesús concebut de l'Esperit Sant (Mateu), Jesús com l'ungit amb l'Esperit Sant (Lluc-Fets), i Jesús com aquell en qui l'Esperit descansa (Joan). Posteriorment EDWARDS -que es considera com un dels defensors de la necessitat de cristologies de la Sophia, ecològiques i pneumàtiques- fa un repàs per les contemporànies cristologies de l'Esperit, en autors com DUNN, LAMP, SCHOONENBERG, Ruether, Moltmann, Haight, Coffey i DEL COLLE. I conclou amb la seva pròpia proposta que desenvolupa a través de set proposicions (pp. 135-144): «1. Una cristologia pneumàtica procedeix des de baix»; «2. El mateix Esperit que és donador-de-vida, donant forces per a l'emergència de l'univers, i que és portador-de-gràcia, abraçant els éssers humans a través de la història, ungeix ara a Jesús de Natzaret i descansa en Ell»; «3. L'esdeveniment crístic és originat "pel poder de l'Esperit Sant"», «4. Existeix una veritable història de l'Esperit en la vida, la mort, i l'exaltació de Jesús», «5. L'Esperit transforma la negativitat de la creu en un esdeveniment d'alliberament»,«6. Hi ha una relació íntima entre la unció de Jesús per l'Esperit i l'acció de l'Esperit en nosaltres mitjançant la gràcia», «7. Hi ha una estructura doble en la relació de Jesús amb Déu ».

 

El Capítol 6 Vessat sobre l'Església, preté esbossar una eclesiologia pneumàtica, que prendrà moltes de les idees de Congo i que pretén evitar absolutismes institucionals i estatismes estructurals. En primer lloc, EDWARDS exemplifica l'alè de l'Esperit tant a l'interior com a l'exterior de l'Església, triant sis signes recents: A l'interior: el moviment pentecostal, el moviment ecumènic, i el Concili Vaticà II. A l'exterior: els moviments que busquen promoure l'autèntica justícia per als pobres de la Terra, el moviment feminista, i el moviment ecològic. Finalment, EDWARDS proposa la seva eclesiologia a través de tres reciprocitats, o dialèctiques, que mantinguin en tensió i sempre obertes a la novetat, les configuracions eclesials concretes. (1) Reciprocitat de la Paraula i l'Esperit, (2) Reciprocitat entre l'Església local i l'Església universal, (3) Reciprocitat entre sinodalitat i ministeri ordenat. Així doncs, per EDWARDS, la vida de l'Església es basa en una permanent invocació a l'Esperit.

 

TERCERA PART: «Explorant la teologia de l'Esperit creador» (Capítols 7-9). Un cop desenvolupada una concepció de la història (tant la purament còsmic-biològica com la pròpiament humana) en la qual l'Esperit bufa el seu alè immanent en la creació, EDWARDS ara dedica tres capítols a esbossar pròpiament una pneumatologia sistemàtica de manera sintètica.

 

En el Capítol 7 L'Esperit com llevadora i companya mentre la creació gemega al donar a llum, EDWARDS s'enfronta a la qüestió del sofriment i del mal en el món, i rebutjant opinions tradicionals com la de Tomàs d’Aquino que negava sofriment en Déu, aposta per una imatge de l'Esperit que «pot ser pensat com la llevadora que ajuda a la creació en les seves penalitats de donar a llum allò nou (p. 186). El que implica que Déu pateix i sent dolor per la seva creació, encara que, és clar: «dolor és usat en Déu en un sentit analògic. L'experiència divina de l'amor compassiu està més enllà de tota experiència humana i de tota paraula humana. Quan fem servir l'expressió dolor de Déu, igual que qualsevol altra paraula que puguem fer servir, hem de ser conscients de l'absoluta alteritat de Déu i de les limitacions humanes del nostre llenguatge. Però necessitem paraules com dolor per parlar del sentiment de Déu per les criatures» (p. 186).

 

El capítol 8 Un paper distintiu i propi de l'Esperit en la creació, és una defensa de «que el paper de l'Esperit en la creació és pròpia de l'Esperit. No és simplement apropiat a l'Esperit» (p. 196). Per desenvolupar aquesta pneumatologia EDWARDS fa quatre propostes (pp. 197-206) que aquí només podem formular: «Proposta 1ª. La Trinitat actua en la creació com a unitat indivisa, però aquesta unitat indivisa pot comportar un paper propi de l'Esperit en la creació»,«Proposta 2ª. Un punt de partida per a una teologia del paper propi de l'Esperit en la creació pot trobar-se en teologies recents, que defensen papers propis de les persones divines en l'encarnació i en Pentecosta»,«Proposta 3ª. Si la creació és una relació entre cada criatura i la Trinitat, tal relació haurà d'implicar relacions pròpies amb les persones trinitàries», «4ª Proposta. El que és distintiu de cada persona divina entra en joc en la tasca única de la creació divina».

 

En el capítol 9 Un univers relacional que evoluciona dins la vida relacional de Déu, el nostre autor argumenta a favor d'un «panenteisme trinitari», fundat en el caràcter relacional tant del món còsmic-biològic (és a dir, el món propi de la ciència ) com de la mateixa naturalesa divina, que és comunió constitutiva i constituent. Així, doncs, «l'Esperit de Déu és la potència de futur, immanent en tots els processos de l'univers evolutiu, que capacita l'univers per arribar a ser alguna cosa nova. [...] L'Esperit de Déu actua com a emergència evolutiva cada vegada que passa alguna cosa nova i cada vegada que la naturalesa s'estén extàticament més enllà d'ella mateixa en el desplegar de l'univers i en el transcórrer dinàmic de la vida» (p. 224). El capítol acaba amb sis proposicions sobre la seva manera d'entendre el panenteisme trinitari sempre vist fonamentalment des de l’ Esperit.

 

QUARTA PART: «Dos temes concrets de la teologia de l'Esperit» (Capítols 10 i 11). Finalment, aquests dos darrers capítols tracten respectivament dues qüestions interessants de la pneumatologia. D'una banda, el capítol 10 La processó de l'Esperit, tracta d'establir des de la teologia de BASILI un apropament entre catòlics i ortodoxos respecte a la qüestió del filioque. Mentre que el capítol 11 Discerniment de l'Esperit, escrit des d'aquest tarannà religiosa i espiritualment commovedor propi de tota aquesta obra de EDWARDS, reflexiona sobre en l'experiència (sempre difícil) del «discerniment»: com a seguiment de Jesús, en la seva dimensió cognitiva; de moviments interiors (d'una bellesa enorme, seguint a Ignasi de Loiola), i basat en l'experiència de ser atret totalment cap a l'amor de Déu.

 

Les últimes deu pàgines del llibre conformen la conclusió que es resol en onze proposicions que resumeixen l'itinerari de l'obra de manera clara i sistemàtica. Així, doncs, aquest Alè de vida, mereix una lectura atenta i una meditació profunda, una escolta de l'Altre i dels altres, perquè «estar en comunió amb aquest Esperit és estar en comunió amb totes les criatures de Déu» (p. 280 ), ja que en la nostra tasca de fer un món millor, des del Regne anunciat, viscut i estimat per Jesús, l'Esperit bufa on vol.

 

Jesús Romero Moñivas
Universidad Complutense de Madrid
Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 

Traduït de: 

Actualidad bibliográfica de filosofía y teología 90 (2008), pp. 184-187.