Recensió Vol.9 "Trinidad, universo, persona."

Detalls

Categoria principal o arrel: DOCUMENTS

Categoria: Documents

Creat el Dissabte, 15 Novembre 2014 12:09

Darrera actualització el Dilluns, 25 Mai 2015 15:37

Publicat el Dissabte, 15 Novembre 2014 12:09

Escrit per Super Usuario

Vist: 3999

Emili Marlés (ed.) Trinidad, universo, persona. Teología en cosmovisión evolutiva, Editorial Verbo Divino, Estella 2014, 390 pp. ISBN. 978-84-9073-018-8.

Aquest nou llibre de la col·lecció “Teología y Ciencias” és un dels esforços més recents, dut a terme al nostre país, de sistematitzar els punts centrals de la dogmàtica teològica des d'una cosmovisió evolutiva. Un esforç, per altra banda, que malgrat comença a quallar en diverses parts d'Espanya, desgraciadament encara no arriba amb tota la seva força a les facultats de Teologia, encara molt d'esquenes al diàleg fructífer amb la ciència, malgrat les recomanacions que ja va fer en el seu pontificat el Papa Joan Pau II. El projecte que d’aquest llibre es va iniciar dins del marc de reunions i trobades de l'equip de treball Theosciences compost per diversos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i d'alguns membres del STICB, fundat pel físic i teòleg jesuïta Manuel García Doncel. El resultat d'aquestes reunions fou una primera versió en català del llibre que ara, revisat en alguns aspectes i augmentat, presentem en la seva traducció al castellà, treballada minuciosament per Xavier Losantos (incloent les tedioses hispanitzacions de la bibliografia). Malgrat ser una obra de conjunt, l’àvid lector podrà reconèixer en el seu disseny la mà de García Doncel, encara que cada capítol presenta les peculiaritats pròpies de cada autor. Els deu capítols vénen precedits per una presentació del propi Doncel i de Ricard Casadesús, i un pròleg de l'editor Emili Marlés. L'organització dels capítols, agrupats en tres grans blocs, segueix un ordre clàssic de la dogmàtica, que ens permetrà anar exposant breument l'orientació concreta de cada un d'ells.

El capítol 1 La Trinidad y su amoroso designio creador de Joan Planellas i Barnosell és, en realitat, una introducció teològica general a tot el conjunt. És una exposició molt clara dels punts centrals de la dogmàtica respecte a la relació entre la Trinitat i la Creació. Els punts clau que caracteritzen aquest primer capítol són la idea directriu que Déu crea per amor (ex amore) i que, per tant, la creació no és fruit d'una necessitat metafísica, sinó expressió de l'essència amorosa de Déu, que s'expressa cap a fora en la creació. En segon lloc, la creació, de la mateixa forma que la salvació, són obra del conjunt de la Trinitat, malgrat cada una de les persones tingui un paper propi dins d'aquest acte creador. L'estreta unitat entre creació i salvació posa de manifest que Déu no crea solament per una mena d'impuls primordial, que quedaria exhaurit en els inicis, sinó que l'activitat creadora no cessa des de l'inici fins a la fi, perquè l'objetiu de la creació és recapitular totes les coses en Crist. Per això, la resta del llibre tractarà de mostrar, des d'una consideració evolutiva, que Déu està present des de l'inici de la creació (capítol 2) fins a l'escatològica nova creació (capítol 10), passant per l'emergència de l'ésser humà i l'encarnació de Crist com a salvació del món. Per això, la tesi principal d'aquest llibre (inspirada en la recent investigació teològica de Denis Edwards) tot i que no està sempre present de forma explícita en tots el capítols, és que a més de la funció originària i primigènia del Pare, existeixen dos papers essencials en el desenvolupament de la creació evolutiva: el paper potenciador de l'Esperit i el paper atractor de Crist, que permeten besllumar la història de la creació sencera, des dels seus inicis fins a la seva consumació.

Després d'aquesta introducció general, la primera part tracta de la creació evolutiva i en ella s'inclouen els capítols 2, 3 i 4. El capítol 2 El concepto clásico de creación de Ricard Casadesús i Lluc Torcal és un agraït esforç per sistematitzar el pensament de Sant Tomás d’Aquino sobre la creació, considerat com el desenvolupament més acabat des d'un punt de vista metafísic de la teologia clàssica de la creació. De la metafísica tomista de la creació hi ha alguns elements bàsics que una concepció evolutiva encara pot retenir: per exemple, la dilucidació del que significa una veritable creatio ex nihilo i la creatio continua, la distinció entre creació en sentit laxe (rebre l'esse de Déu) i la creació en sentit estricte (la creatio directament ex nihilo), la creació com dependència radical respecte de Déu de tot el creat, i la relació del concurs diví i la causalitat creada (causa primera i causes segones), qüestió que serà essencial per a comprendre el concepte d'“autotranscendència activa” de Karl Rahner, tan important en alguns capítols del llibre. Tot i que en algun sentit els autors deixen la porta oberta, en un peu de pàgina final, a la qüestió de la possibilitat d'una comprensió evolutiva de la creació, inclús des de la pròpia metafísica tomista (sobretot amb la idea de la sobreessencialitat de l'ésser), des del nostre punt de vista, la tasca important és rescatar (per a una teologia evolutiva) alguns d'aquests elements que hem indicat, sense la necessitat de sacralitzar Sant Tomàs.

Per la seva part, el magnífic i clar capítol 3 La evolución cósmica, biológica y antropológica de David Jou, és el primer que tracta el tema de l'evolució des d'una perspectiva macro-cosmològica, meso-biològica i micro-antropològica, i estrictament científica, amb una admirable capacitat per a recórrer tot el procés evolutiu des del sorgiment del cosmos fins a l'evolució cultural dels éssers humans; és a dir, l'evolució és un fet que es manifesta en tots els nivells de la realitat natural i humana, el que obliga (i aquest és el sentit sencer del llibre) a reformular els conceptes clau de la teologia des d'aquesta nova perspectiva, assumint -com explica Jou- que l'evolució té un paper creatiu i un paper destructiu ineludible en qualsevol intent d'explicació teològica. Una teologia que no assumeixi les troballes científiques exposades en aquest capítol, està condemnada al fracàs i a la miopia en la percepció de la realitat natural.

Precisament, això últim és el que pretén posar de manifest el capítol 4 El concepto teológico de “creación evolutiva”de Manuel G. Doncel. En ell, Doncel, després d'explicar breument alguns dels enfocaments que refusarien un concepte com el de “creació evolutiva” (el cientificisme ateu, el creacionisme fonamentalista o els defensors del disseny intel·ligent), revisa alguns dels intents més clars per a construir una teologia de la “creació evolutiva”, en la que Déu, més que “fer les coses”, fa “que les coses es facin a sí mateixes”: per exemple, Teilhard de Chardin i, a partir d'ell, Karl Schmitz-Moorman, o els principis de l’“autocomunicació” divina i l'“autotranscendència activa” de les criatures (potenciada per l'“acció transcendental” divina) desenvolupats per Rahner i, derivant d'ells, l'obra actual de Denis Edwards. A l'últim epígraf, Doncel, assumint en gran part moltes de les intuïcions d'aquests quatre autors, tracta de desenvolupar la seva proposta d'una teologia evolutiva, en la que els dos elements bàsics són les idees de l'Esperit com a potenciador i de Crist com a atractor còsmic del desenvolupament evolutiu de la creació fins a assolir l'ésser humà, així com la necessària reformulació de l'hilemorfisme aristotèl·lico-tomista en un “estructuralisme relacional”, que tingui en compte la complexitat real de la “matèria primera” que ens descobreix la física actual i que era impossible d'imaginar en temps d'Aristòtil. Per això, caldria dir que “En el principi va crear Déu les lleis i l'energia”, i co-creà junt amb elles el temps i l'espai, com a base del posterior desplegament de la creació evolutiva.

Amb aquest capítol acaba la primera part. La segona, amb el títol genèric de La humanación de Dios, deixa enrera la concepció general de la creació, i aterra en el temps històric humà i el de l'encarnació de Déu en Jesucrist. A aquest segona part pertanyen els capítols 5, 6 i 7. El capítol 5 Los orígenes de la vida humana bajo la gracia divinade Llorenç Puig i Manuel G. Doncel, prenent algunes intuicions de Rahner, tracta de reflexionar sobre tres qüestions essencials: la possibilitat de salvació de tots els éssers humans molt abans de l'encarnació de Crist (incloent els primers Homo sapiens), la qüestió del pecat original dins d'una concepció evolutiva com a resposta negativa de l'home a l'oferiment de Déu i com pot imaginar-se els començaments de la vida sobrenatural humana. En tot això, el paper de Crist com atractor universal de la creació juga el paper d'extensor cap endavant i cap enrera de la vida sobrenatural i la salvació a tots els homes.

En forma més general i autònoma, el capítol 6 Jesucristo y la evolución cósmica d'Emili Marlés, tracta de reflexionar sobre el paper de Jesucrist dins d'aquest procés evolutiu. Malgrat no està present de manera explícita la idea directriu de l'Atractor còsmic i de l'Esperit potenciador, hi ha alguns indicis que podrien apuntar en aquesta mateixa direcció, encara que la tesi essencial de Marlés pot identificar-se amb una espècie de panenteisme en el que el cosmos sencer està “En Crist” (que suposa també un estar “en l'Esperit”), essent per tant el seu paper el de sostenidor i contenidor de tot allò creat. Més endavant, desenvolupa també la idea bàsica del llibre de que qui crea és el conjunt de la Trinitat, així com la concepció d'una creació evolutiva volguda per Déu.

Aquesta segona part es tanca amb el capítol 7 La reconciliación por la cruz como misterio de amor de Jaume Fontbona, on més enllà de la reflexió general sobre el paper de Crist en la creació, es tracta el tema concret del paper de la mort en creu dins de la història del cosmos. No obstant això, aquest capítol no introdueix explícitament cap indicació d'una concepció evolutiva de l'univers. És més aviat un exercici teològico-exegètic de tall estrictament dogmàtic que explica el paper de la creu i l'aparició postpasqual de l'Esglèsia i l’eucaristia. Ara bé, dins d'una obra conjunta que tracta de reformular la dogmàtica en clau evolutiva, l’àvid lector podrà fàcilment treure profit de les belles pàgines de Fontbona per introduir-les dins de la tesi evolutiva general.

Finalment, el llibre es tanca amb una tercera part sobre La nueva creación, que després d'haver reflexionat sobre la creació en els inicis i sobre el temps de Crist i l'Església, arriba ara a la seva consumació escatològica, a la seva recapitulació. Per això, els capítols 8, 9 i 10 es centren, essencialment, en els temes clàssics de la ressurrecció, la fi del món i la nova creació. El capítol 8 El cuerpo de Jesucristo resucitado como cuerpo cósmico y místicod’Armand Puig i Tàrrech té, precisament, com a tasca presentar-nos les implicacions de la ressurrecció de Jesús, que com a novetat absoluta en el cosmos prefigura la nova creació: un Jesús Ressuscitat que és a la vegada cos còsmic i cos místic, i gràcies a la glorificació espiritual del qual el creient experimenta la proximitat i la unió amb Crist. No obstant això, voldria fer dues petites indicacions que m'han desconcertat malgrat la bellesa general del capítol. La primera té a veure amb l'excessiva credibilitat històrica que l'autor concedeix als relats de les aparicions del Jesús Ressuscitat i que, certament, li serveixen per a una bella intuïció que és la continuïtat-discontinuïtat entre el cos del Jesús terrenal i el ressuscitat, que és el mateix, però no de la mateixa forma. No obstant això, a la llum de l'exegesi actual, em sembla difícil concedir que les aparicions fossin realment “aparicions visuals”. L'altra idea qüestionable és simplement un tema terminològic: ell parla del cos del Jesús Ressuscitat com el constituït d'una “matèria espiritual”, la dificultat quasi contradictòria d'aquest terme hauria de ser refinada, potser utilitzant altres termes.

El capítol 9 El futuro del universo y de la vida según la ciencia de David Jou, torna a introduir en el moment apropiat la perspectiva estrictament científica. És, de nou, un sòlid esquema del que la ciència ens diu sobre el futur de l'univers. Amb un realisme que a vegades és carregós, Jou va repassant les diferents “morts” de l'univers, de la vida, de l'ésser humà, de la terra, etc. No hi ha dubte que des d'un punt de vista científic, l'univers i l'ésser humà tenen data de caducitat, i és un punt ineludible que ha de ser tingut en compte per l'escatologia teològica.

Finalment, el llarg capítol 10 La nueva creación y la evolución de las leyes cósmicas de Manuel G. Doncel proposa diferents elements a tenir en compte dins d'una reflexió escatològica cristiana: (a) una nova creació amb lleis científiques diferents a les actuals (les lleis no tenen perquè ser concebudes com eternes, justament perquè són lleis que existeixen dins d'un univers que no és etern), tal com es prefiguren en el cos ressuscitat de Crist segons el capítol 8. (b) No es pot obviar que malgrat la mort física de l'univers, Déu continua essent el futur absolut, i que a la fi dels temps esperem la plena autocomunicació de Déu, i tota la creació serà i estarà en Déu (panenteisme escatològic). (c) La nova creació cal concebre-la com ex vetere, és a dir, a partir de la terrenal, per la qual cosa l'escatologia implica la consumació de la història i són importants les decisions personals preses durant la vida terrenal, sense que això exclogui la possibilitat d'una invitació eterna de Déu a la salvació. (d) L'escatologia cristiana té el seu fonament en la confiança en la fidelitat de Déu, que ens ha promès la ressurrecció, i no en una naturalesa humana immortal. (e) Finalment, recapitulant la tesi fonamental del llibre, en la nova creació l'Esperit segueix exercint de Potenciador en tant que Crist serà l'Atractor còsmic que recapitularà el món vell en la nova creació.

En definitiva, aquesta obra manté un equilibri (difícil, però necessari) entre la dada científica inel·ludible i la dada teològica irrenunciable. Tot i ser només un punt de partida, mereix ser llegida, pensada i meditada, donat que està escrita per teòlegs-científics d'alçada i talla intel·lectual que busquen presentar de forma sempre novedosa el missatge d'amor del cristianisme, assumint de forma serena i honesta el que la ciència ens obliga a introduir en les nostres formulacions teòriques.

Jesús Romero Moñivas

Universidad Complutense de Madrid

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

                Traduït de Actualidad bibliográfica de filosofía y teología 102 (2014), pp. 178-181