Michael Heller. Premi Templeton '08

Nova York, 12 de març – Michael (Michal) Heller, un cosmòleg polonès i sacerdot catòlic, que durant més de 40 anys ha desenvolupat conceptes agudament escaients i sorprenentment originals sobre l’origen i causa de l’univers, sovint sota una intensa repressió governamental, ha guanyat el premi Templeton 2008.


El premi Templeton, valorat en 820.000 lliures esterlines, més de 1,6 milions de dòlars, ha estat anunciat avui en una roda de premsa en el Church Center de les Nacions Unides de Nova York per la Fundació John Templeton, qui atorga aquest premi des de l’any 1973. El Premi Templeton és el guardó econòmic mundial més gran lliurat a una persona.

Heller, de 72 anys, Professor de la Facultat de Filosofia en l’Acadèmia Pontifícia de Teologia, a Cracòvia, treballà durant anys sota les estructures asfixiants de l’era soviètica. Ha esdevingut una figura interpel•ladora en els camps de la física i cosmologia, teologia, i filosofia, amb els seus conceptes sòlids i provocatius en temes que totes aquestes disciplines persegueixen malgrat les seves diferents perspectives. Amb un rerafons acadèmic i religiós que li permet moure’s confortablement i amb credibilitat dintre aquestes àrees, els extensos escrits de Heller han evocat noves i importants consideracions en alguns dels conceptes més profunds de la humanitat.

L’examen de Heller sobre qüestions fonamentals com “Cal que l’univers tingui una causa?” implica una àmplia varietat de fonts que altrament tindrien poc en comú. Aplegant matemàtics, filòsofs, cosmòlegs i teòlegs interessats per aquests temes, també els permet a cada un d’ells compartir idees que poden beneficiar l’altri sense cap violència a les seves respectives metodologies.

En una declaració preparada per una roda de premsa, Heller descriví la seva posició de la següent manera:

Diversos processos en l’univers poden ser mostrats com una successió d’estats de tal manera que l’estat anterior és la causa del posterior... (i) sempre hi ha una llei dinàmica que prescriu com un estat hauria de generar un altre estat. Però les lleis dinàmiques s’expressen en forma d’equacions matemàtiques, i si ens preguntem sobre la causa de l’univers ens hauríem de preguntar sobre una causa de les lleis matemàtiques. Fent això tornem al concepte del Gran Projecte Diví sobre l’Univers, la qüestió de l’última causalitat...: “Per què hi ha quelcom en comptes de no res?” Quan ens fem aquesta pregunta, no ens estem preguntant sobre una causa com qualsevol altra causa. Ens estem preguntant sobre l’arrel de totes les causes possibles.

Malgrat l’activitat contra els intel•lectuals del règim comunista que va controlar Polònia durant gran part de la seva vida, Heller va erigir-se com una figura internacional entre els cosmòlegs i els físics a través dels seus prolífics escrits – té més de 30 llibres i gairebé 400 articles que l’acrediten – en temes com la unificació de la relativitat general i la mecànica quàntica, teories dels universos múltiples i les seves limitacions, mètodes geomètrics en física relativista com la geometria no commutativa, i la filosofia i història de la ciència.

Al mateix temps, com a capellà catòlic, Heller va haver de lluitar contra les normes  anti-religioses de les autoritats poloneses, obrint noves perspectives per als creients en proposar l’encaix de la visió tradicional cristiana de l’univers dintre d’un context cosmològic més ampli i iniciant el que avui coneixem com a “teologia de la ciència”.

En el nomenament de Heller per al guardó, el catedràtic Karol Musiol, Rector de la Universitat Jaguellònica de Cracòvia i també professor de física de la mateixa universitat, va ressaltar que la combinació d’investigació científica i recerca teològica de Heller, l’eleva pel damunt del parany d’un concordisme fàcil. “La seva posició única com a científic treballador i creatiu i com a home que ha reflexionat sobre la religió ha aportat a la ciència un sentit de misteri transcendent,” ha escrit, “i a la religió una visió de l’univers a través dels ulls oberts de la ciència... És evident que, per a ell, la naturalesa matemàtica del món i la seva comprensibilitat pels humans constitueixen l’evidència circumstancial de l’existència de Déu”.

El Reverend Professor Heller es va llicenciar en teologia l’any 1959 a la Universitat Catòlica de Lublin a Polònia, i es va ordenar capellà l’abril de 1959, servint durant un període breu de temps en una parròquia a Ropczyce, a unes 30 milles a l’est de Tarnow. Retornà a la Universitat Catòlica el 1960, llicenciant-se en filosofia el 1965 amb una tesina sobre els aspectes filosòfics de la teoria de la relativitat, i un doctorat en filosofia amb una tesi sobre cosmologia relativista l’any 1966. Encara que els seus estudis se centraven bàsicament en la física, les autoritats prohibien a la universitat donar títols en aquesta disciplina.

L’any 1969, Heller va rebre una habilitació –un reconeixement acadèmic per sobre del doctorat- amb una tesi sobre el Principi de March en cosmologia relativista. Va obtenir un passaport el 1977 després de més d’una dècada d’espera i va ser nomenat professor visitant a l’Institut d’Astrofísica i Geofísica a la Universitat Catòlica de Lovaina, Bèlgica i, posteriorment, va fer recerca a l’Institut d’Astrofísica a la Universitat d’Oxford i al departament de Física i Astronomia de la Universitat de Leicester a Anglaterra. El 1985 es va incorporar a la Pontifícia Acadèmia de Teologia on el seu mestratge en física, lògica, filosofia i teologia ha influït a dues generacions d’estudiants.

El 1986, Heller començà a investigar a l’Observatori del Vaticà a Castel Gandolfo, Itàlia, on ha treballat amb George Coyne, el director emèrit de l’observatori, l’astrofísic i teòleg William Stoeger, i molts d’altres. Essent una de les institucions de recerca astronòmica més antigues del món, el centre de recerca que depèn de l’Observatori del Vaticà, anomenat el Grup de Recerca de l’Observatori del Vaticà és acollit pel Steward Observatory a la Universitat d’Arizona a Tucson.

El Premi Templeton és una pedra angular dels esforços de la Fundació internacional John Templeton de servir com a catalitzador filantròpic per al descobriment en àrees compromeses amb les preguntes més grans de la vida, des de les exploracions en les lleis de la naturalesa i l’univers a preguntes sobre l’amor, la gratitud, el perdó, i la creativitat. Fundada pel gran inversor i filantrop Sir John Templeton, el valor monetari del Premi sempre està marcat per a superar els Premis Nobels per tal de subratllar la creença de Templeton que els beneficis sobre els descobriments espirituals poden ser quantitativament molt més elevats que els provinents d’altres dignes intents humans.

John M. Templeton, Jr., M.D., president de la Fundació John Templeton i fill de Sir John, remarca que el mestratge de Heller ha posat la comunitat global davant un coneixement més ampli del sentit de la vida. “La recerca de Michael Heller d’una comprensió més profunda l’ha dut a ser pioner d’avenços extraordinaris en conceptes religiosos i del coneixement així com també en l’expansió dels horitzons de la ciència”.

El premi Templeton 2008 li serà oficialment atorgat a Heller per sa Majestat el Príncep Felip, Duc d’Edimburg, en una cerimònia privada al Palau de Buckingham el dimecres 7 de maig.

--------------
Michal Heller va néixer el 12 de març de 1936 a Tarnow, Polònia, un dels cinc fills d’una família profundament religiosa i amb interessos intel•lectuals. La seva mare, una mestra d’escola, i el seu pare, un enginyer mecànic i elèctric que parlava amb fluïdesa diversos llenguatges, fugiren amb els seus fills quan, al 1939, els Nazis s’acostaren després que el pare de Heller sabotegés la fàbrica química on treballava per tal de no deixar-la en mans dels invasors.

Quan Heller tenia 10 anys, els vents de la guerra havien fet moure la seva família de  Polònia cap al que ara és Ucraïna, cap a Sibèria, cap al sud de Rússia i de tornada a Polònia. Gràcies al vigorós debat entre els seus pares i els seus amics, Heller va adquirir profundes intuïcions sobre la importància de la matemàtica, la física i la religió. Als 17 anys, va ingressar al seminari de Tarnow i fou ordenat prevere als 23.

Malgrat l’opressió de les autoritats comunistes de Polònia contra intel•lectuals i sacerdots, l’Església, envigorida pel Concili Vaticà II, va fornir a Heller una esfera de protecció que li permeté fer grans avenços en els seus estudis.

Entre els que proveïren aquesta atmosfera als anys 60, hi havia l’arquebisbe de Cracòvia, Karol Wojtyla, el futur Papa Joan Pau II, qui va invitar Heller i altres científics, filòsofs i teòlegs a la seva residència per a discutir sobre aquestes diverses disciplines. Heller i Józef Zycinski, més tard arquebisbe de Lublín, començaren a anomenar aquest grup el Centre per a Estudis Interdisciplinars i l’integraren a la Facultat de Teologia de Cracòvia. Quan el moviment Solidaritat esclatà en els 80 i engegà retrobades llibertats per a Polònia, els subsegüents viatges de Heller i la traducció dels seus escrits ajudaren a establir ràpidament la seva reputació arreu del món.

El treball actual de Heller se centra en la geometria no-commutativa i la teoria de grupoides en matemàtiques la qual intenta eliminar el problema d’una singularitat cosmològica inicial a l’origen de l’univers. “Si al nivell fonamental de la física no hi ha ni espai ni temps, com molts físics pensen,“ diu Heller, “la geometria no-commutativa podria ser una eina escaient per a tractar aquest mena de situació”.

Heller pensa dedicar els diners del Premi Templeton per a ajudar a crear el Centre Copèrnic en unió amb la Universitat Jaguellònica i la Pontifícia Acadèmia de Teologia de Cracòvia per a prosseguir la recerca i l’educació en ciència i teologia com una disciplina acadèmica.

També, en la roda de premsa, la fundació feu notar que l’elecció de Heller com el Laureat del Premi Templeton engegarà un ampla  discussió per internet sobre la qüestió “Cal que hi hagi una causa per a l’Univers?” al seu web www.templeton.org

BIOGRAFIA. Reverend Professor Dr. Michael (Michal) Heller


12 Març, 1936 Michal Heller neix a Tarnow, Polònia, de Zofia, una mestra d’escola i Kaziemierz Heller, un enginyer elèctric i mecànic que és també pintor i domina diverses llengües. La llar inclou les quatre germanes de Michal Heller.

Setembre de 1939 Amb l’ajut d’altres companys de feina, Kaziemierz Heller, que té un càrrec de responsabilitat en una fàbrica química prop de Tarnow, saboteja l’empresa per a no deixar-la en mans de les tropes alemanyes que s’estan apropant. Ell i la seva família s’escapen a Lvov, pertanyent ara a Ucraïna, però que llavors formava part de Polònia sota el control de la Unió Soviètica.

1940: Desprès de pocs mesos a Lvov, la família Heller és despertada un matí per soldats soviètics i conduïda a un “tren especial”. Actuant sota les ordres de Stalin, les autoritats van deportar aproximadament un milió de polonesos –incloent la família Heller- a Sibèria, per treballar com a mà d’obra en la tala dels boscos. Essent una família profundament religiosa, els Heller compten amb la força i el consol de la religió com a ajut per a sobreviure en aquelles condicions extremes.

1944: Atès que els soldats alemanys penetren més endins del territori soviètic, Stalin tem que els alemanys que vivien al llarg del riu Volga des dels temps de Caterina la Gran a finals del segle 18 uneixin les seves forces amb les tropes invasores. Per a impedir aquesta possibilitat, Stalin força el desplaçament dels “alemanys del Volga” cap a Sibèria. Per a compensar, alguns prèviament exilats a Sibèria –inclosa la família Heller- són desplaçats a la regió del Volga. Els Heller s’instal•len prop de la ciutat de Saratov al sud de Rússia.

1946: Entre els botins de guerra, Polònia esdevé un satèl•lit de la Unió Soviètica, la part est de Polònia (inclosa Lvov) passa a Rússia i la part est d’alemanya esdevé Polònia. Molts polonesos –inclosa la família Heller- prèviament deportats a diverses parts de Rússia són ara transferits a la part occidental de Polònia, en un esforç per augmentar la població polonesa de l’antic territori alemany. La família torna a Tarnow. Michal  Heller, que ara té 10 anys, s’endinsa en el coneixement de la religió, les matemàtiques i la física tot escoltant converses del seu pare, amics de la família i altres invitats en la casa dels Heller. El seu pare sovint parla de la gran necessitat de combinar la religió i la ciència. Determinat a seguir el que és important a la vida, el jove Heller treu la conclusió que aquestes dues disciplines estan entre les coses importants i que ambdues formaran part de la seva vida. Això guia el seu camí vers el sacerdoci i la universitat.

1946-1953: Heller assisteix a escoles primàries i secundàries a Tarnow, agradant-li els estudis i els seus companys, però sentint aversió per les escoles.

1953: En acabar l’escola secundària, entra al seminari diocesà de Tarnow. Aquest pas cap al sacerdoci no és totalment del gust del seu pare, ja que Michal és l’últim hereu  masculí amb el seu cognom.

1959: Havent completat els seus estudis filosòfics i teològics, obté un mestratge en teologia per la Universitat Catòlica de Lublín a Polònia. És ordenat sacerdot a l’abril.

1959-60: Després de la seva ordenació, li assignen una parròquia gran amb centre al petit poble de Ropczyce, a uns 50 km a l’Est de Tarnow. Les autoritats comunistes, una de les tasques principals de les quals consistia en fer la vida difícil als creients cristians, s’asseguren que l’estança del nou sacerdot a la parròquia sigui dolorosa. En acabar un sermó dominical, les autoritats locals l’interrogaren llargament a l’edifici del Partit Comunista. Per una ironia del destí, aquell edifici havia estat el domicili familiar del seu avi, funcionari austríac de la regió en l’època anterior a la Primera Guerra Mundial, i la sala d’interrogatoris havia estat el seu rebedor.

1960: Heller comença estudis avançats en la Universitat Catòlica de Lublín, en aquell moment la única universitat de Polònia en què un capellà podia estudiar sense amagar-se’n. Malgrat haver desitjat durant molt de temps estudiar física, els seus plans es varen veure obstaculitzats quan les autoritats retiraren el permís per obrir una secció de física allí. Com a alternativa, comença estudis del que s’anomenava “filosofia de la naturalesa”. Afortunadament per a ell, els cursos de física i de matemàtiques que s’havien preparat per a la secció recentment frustrada s’incorporaren en aquella àrea de estudis, permetent-li l’accés als temes que tant l’interessaven. Des de la seva època com a capellà jove, cultiva trobades amb diversos intel•lectuals, especialment físics i astrònoms, a través d’excursions en comú com anar a esquiar o a navegar.

1963: Karol Wojtyla, el futur Papa Juan Pau II, es converteix en arquebisbe de Cracòvia, un any després de les primeres sessions del Concili Vaticà II.

1965: Rep el doctorat de la Universitat Catòlica de Lublín amb una tesi sobre cosmologia relativista. Ja que l’esmentada Universitat té denegat el dret d’atorgar títols en física, el seu doctorat és en filosofia. Heller comença a ensenyar en el seminari diocesà de Tarnow i també a Cracòvia, en el que seria la Pontifícia Acadèmia de Teologia. La interferència contínua del règim comunista segueix afectant els seus paràmetres acadèmics. La Universitat Jaguellònica –la més antiga de Polònia, fundada el 1364- havia expulsat la seva facultat de teologia el 1954, però la facultat, ara incloent-hi a Heller, continuà les seves activitats extraoficialment.

1969: Rep l’habilitació (com a professor titular) per la Universitat Catòlica de Lublín. És un títol no docent, encara que comporta el dret d’ensenyar, que representa una fita per damunt i molt més exigent que un doctorat. La seva tesi tracta el Principi de Mach en cosmologia relativista.

És una època embriagadora en què Karol Wojtyla, llavors arquebisbe de Cracòvia, comença a invitar científics, filòsofs i teòlegs a la seva residència per a discutir temes frontera entre ciència i filosofia, ciència i teologia, ciència i tecnologia i ciència i cultura general.

Józef Zycinski (més tard arquebisbe de Lublín) i Heller formen part d’aquest grup que comença a autodenominar-se el Centre d’Estudis Interdisciplinaris (CIS). Zycinski i Heller són membres de la Facultat de Teologia de Cracòvia, i el CIS comença a ser considerat com part d’ella.

1970: Es publica (Wyd. Znak, Cracòvia) el primer llibre de Heller, Wobec Wszechswiata (Encarant l’Univers). Segueix fins a escriure i publicar més de 30 llibres en polonès, que a grans trets es poden dividir en tres categories: 1)  Divulgació científica, especialment cosmologia i els seus aspectes filosòfics; 2) filosofia de la naturalesa i filosofia de la física i 3) ciència i religió.

1974: Mentre pertany  a la Facultat de Teologia de Cracòvia, la Sagrada Congregació Catòlica de Seminaris i Universitats de Roma li concedeix a aquesta el títol de “Pontifícia”  a iniciativa de Karol Wojtyla. Sota la tutela de Wojtyla una única facultat es desplega en 3: teologia, filosofia i història.

1977: És nomenat professor visitant, per la càtedra Georges Lemaitre, a l’institut d’Astrofísica i Geofísica de la Universitat Catòlica de Lovaina, Bèlgica. Desprès d’anys de denegació per part de les autoritats de concedir-li un passaport, finalment rep el permís per a viatjar fora de Polònia. Però encara queden obstacles, incloent visats a països que ell desitja visitar, donat que moltes nacions consideraven que tot viatger polonès era comunista. Les esperes per visats en alguns consolats podien allargar-se durant dies.

1978: Un cop Wojtyla és elegit Papa Joan Pau II, Heller i Zycinski segueixen amb els seminaris que s’havien iniciat amb les trobades científico-filosòfiques de Wojtyla.

años 80: L’aixecament del moviment sindical Solidaritat obre el camí a una era de llibertat (que havia estat reprimida durant molt de temps) per a Polònia que condueix al debilitament de les restriccions de les autoritats comunistes i a la llibertat de publicar i viatjar.

Heller es troba amb físics i astrònoms que comencen a reunir-se en cases privades, a partit dels quals emergeix el  Grup de Cosmologia de Cracòvia. Investiguen conjuntament i publiquen diversos articles sobre els seus interessos científics.

1981: Joan Pau II crea la Pontifícia Acadèmia de Teologia a partir de les anteriors facultats de teologia, filosofia i història a les Facultats Teològiques Pontifícies de Cracòvia.

1982: Investiga a l’Institut d’Astrofísica d’Oxford, Regne Unit i al Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Leicester, Reine Unit. Torna a la Universitat Catòlica de Lovaina, Bèlgica, on novament obté la càtedra Georges Lemaitre a l’Institut d’Astrofísica i Geofísica.

1985: És nomenat Catedràtic Associat (professor extraordinari) a la Pontifícia Acadèmia de Teologia a la Facultat de  Filosofia, Cracòvia, Polònia.

1986: Duu a terme Investigacions al Departament de Filosofia de la Universitat Catòlica d’Amèrica, Washington, D.C. i a l’observatori Vaticà a Castel Gandolfo, Itàlia. L’Observatori és una de les institucions més antigues d’investigació astronòmica i, el seu centre d’investigació associat, el grup d’Investigació de l’Observatori Vaticà, és acollit pel Steward Observatory de la Universitat d’Arizona a Tucson, on opera un telescopi de nova generació, conegut com el Vatican Advanced Technology Telescope a l’Observatori del Mont Graham al sud-est  d’Arizona.

Durant aquest temps Heller i els seus col•legues comencen a reunir-se amb estudiosos d’Occident que els visiten com a invitats privats, incloent Carl Friedrich von Weizsäcker, Charles Misner, Olaf Pedersen i d’altres. A mesura que les transformacions socials inspirades per la sublevació de Solidaritat faciliten els contactes internacionals, especialment desprès de 1989, molts prominents estudiosos d’Occident són invitats a participar en els seminaris interdisciplinaris patrocinats pel CIS a Cracòvia, incloent Arthur Peacoke (Oxford), John Polkinghorne (Cambridge) i Robert Russell (Berkeley).

1990: És nomenat catedràtic (professor ordinari) a la Pontifícia Acadèmia de Ciències, Roma. Com a cos independent dins del Vaticà i amb total llibertat d’investigació, l’Acadèmia promou la investigació científica i la cooperació interdisciplinar. És la continuació de l’Acadèmia Lincei fundada el 1603, rebatejada Nuovo Lincei pel Papa Pius IX. A partir de la seva actual denominació el 1936 pel Papa PiusXI, l’Acadèmia ha ampliat els seus membres per a incloure homes i dones de tot el món i d’un ampli espectre de posicions religioses i acadèmiques. Els nous membre, elegits per l’Acadèmia en base al valor científic de la seva investigació i a un perfil moral elevat, són nomenats pel Papa amb caràcter vitalici (80 membres) o per a una de les limitades places honorífiques.

1992: Publica  Fonaments teòrics de cosmologia- Introducció a l’estructura global
de l’espai-temps (World Scientific, Singapur-London). El llibre és un estudi tècnic de l’Univers com a estructura.

1994: Influenciat pel llibre d’Alain Connes Geometria no-commutativa (Academic Press, 1994), els interessos de Heller es desplacen gradualment de la cosmologia cap als nous mètodes matemàtics en cosmologia i física. Juntament amb dos matemàtics més, Leszek Pysiak i Wieslaw Sasin de la Universitat Tècnica de Varsòvia, forma un segon grup-seminari informal per  treballar en l’aplicació de la geometria no-commutativa a la cosmologia i a la física. El grup roman actiu fins a data d’avui.

1996: Publica La nova física i una nova teologia (Publicacions de l’Observatori Vaticà, Roma). Explora el fet històric que, malgrat les diferències metodològiques, ciència i teologia sempre han interaccionat l’una amb l’altra.

1996: Rep el Doctor Honoris Causa per la Universitat de Ciència i Tecnologia de Cracòvia. Comença a investigar en l’observatori astronòmic de Liège a la universitat de Liège a Bèlgica i hi continua anant durant un període de diversos anys.

2003: Publica Tensió creativa- Assajos sobre ciència i religió (Templeton Foundation Press, Filadelfia-Londres i traduccions). Es tracta d’una col•lecció d’assajos escrits originalment en anglès. El llibre comença amb una anàlisi metodològica de les teories científiques i culmina amb la proposta d’una “teologia de la ciència”.

2004: Ensenya física matemàtica com a professor visitant de la Universitat Gregoriana de Roma.

2005: Publica Un mica de física matemàtica per a filòsofs (Consell Pontifici per a la Cultura, Universitat Gregoriana). El llibre és un intent d’explicar els mètodes matemàtics en física als estudiants de filosofia. Publica l’article: “Pot l’Univers explicar-se a ell mateix?” a Wissen und Glauben (Coneixement i Fe) (Öbvahpt, Viena).

2006: Torna a la Universitat Gregoriana com a professor visitant

2008: Està preparada la publicació de Un Univers comprensible: La interrelació de la Ciència i la Teologia. Springer Verlag, juliol). Escrit amb George Coyne, el llibre explora les arrels profundes del misteri de la racionalitat. S’espera publicar Últimes explicacions de l’Univers (Universitas, en polonès). Aquest llibre examina la qüestió filosòfica crucial de la cosmologia, “Pot l’Univers explicar-se a ell mateix?

DISCURS

El filòsof i matemàtic alemany del segle XVII, Gottfried Wilhelm Leibniz, és el meu heroi filosòfic. Estic orgullós, però no del tot feliç, de compartir amb aquest gran filòsof almenys una característica. Ell fou un mestre en divulgar, per no dir malgastar, la seva genialitat en massa àrees de saber. Si hagués tingut l’habilitat suficient per a concentrar-se en pocs problemes, hagués arribat a ser, no només el precursor, sinó també el creador de diversos èxits científics monumentals.
Però en aquest cas, la història de la filosofia hauria perdut un dels seus més grans pensadors. Això no vol dir que, en el meu cas, la història de la filosofia hagués perdut alguna cosa. Vull emfatitzar només el fet que estic interessat en massa coses. Entre les meves nombroses fascinacions, n’hi ha dues que sobresurten per damunt de les altres: la ciència i la religió. Sóc també massa ambiciós. Sempre he volgut fer les coses més importants, i què pot ser més important que la ciència i la religió? La ciència ens dóna el Coneixement, i la religió ens dóna el Sentit. Ambdues són prerequisits per a una existència completa. La paradoxa és que aquests dos grans valors sovint semblen estar en conflicte. Se’m pregunta molt sovint com puc reconciliar-los. Quan és un científic o un filòsof qui em formula la pregunta, sovint em qüestiono com la gent erudita pot ser tan cega de no adonar-se que la ciència no fa res més que explorar la creació de Déu. Per il•lustrar el que vull dir anem a Leibniz. En un dels seus assajos, titulat Dialogus, en el marge trobem una frase curta manuscrita per Leibniz. Hi podem llegir: “quan Déu calcula i pensa les coses amb profunditat, el món queda construït”. Tothom té una certa experiència a l’hora de tractar amb els números, i tothom, almenys a vegades, experimenta un sentiment de necessitat implícita en el procés de calcular. Sovint ens perdem quan pensem sobre fets del dia a dia o quan ponderem els pros i contres a l’hora d’afrontar decisions difícils, però quan hem de sumar o multiplicar, fins i tot números grans, tot flueix gairebé mecànicament. Aquest és un treball rutinari, i si som prou curosos no hi ha dubtes pel que fa al resultat final. De totes maneres, el veritable pensament matemàtic comença quan un ha de solucionar un problema real, és a dir, quan un ha d’identificar una estructura matemàtica que encaixi amb les condicions del problema, per entendre els principis del seu funcionament, per copsar connexions amb altres estructures matemàtiques, i deduir les conseqüència implicades per la lògica del problema.

Aquestes manipulacions d’estructures sempre estan immerses en diversos càlculs, ja que els càlculs formen el llenguatge natural de les estructures matemàtiques. És més o menys aquesta imatge la que hauríem d’associar a la metàfora de Leibnitz sobre el càlcul diví. Les coses pensades per Déu s’identifiquen amb les estructures matemàtiques interpretades com a estructures del món. Donat que per a Déu planificar és el mateix que dur a terme el pla, quan “Déu calcula i pensa les coses”, crea el món.

Hem dominat una munió de tècniques de càlcul. Som capaços de pensar les coses a la nostra manera humana. Podem imitar Déu en la Seva activitat creadora?.

El 1915 Albert Einstein va escriure les seves famoses equacions del camp gravitacional. El camí que conduïa a elles fou dolorós i laboriós. Una combinació de pensament profund i treball tediós d’anar fent càlculs. Des del començament, Einstein va veure una inconsistència en la llargament honorada teoria de la gravitació de Newton: aquesta no encaixava en el patró espai-temps de la relativitat especial, una síntesi entre la mecànica clàssica i la teoria electrodinàmica de Maxwell. Estava buscant algunes pistes empíriques que restringissin el camp de possibilitats. En va trobar algunes en la pregunta: Perquè la massa inercial és igual a la massa gravitacional malgrat el fet de que, en la teoria de Newton, són conceptes completament independents?. Intentà implementar les seves idees en un model matemàtic. Diverses temptatives fallaren. En un determinat moment entengué que no podia seguir endavant sense estudiar càlcul tensorial i la geometria de Riemann. És la distribució de matèria que genera la  geometria espai-temps i la geometria espai-temps determina els moviments de la matèria. Com expressar aquesta idea il•luminadora mitjançant equacions matemàtiques?. Quan finalment, desprès de setmanes de treball esgotador, les equacions aparegueren davant dels seus ulls atònits, el nou món havia estat creat.


Al començament només tres efectes empírics, numèricament petits, corroboraren la nova teoria d’Einstein. Però el món creat de nou per Einstein ben aviat es convertí en una realitat independent. De totes maneres, en el seu primer treball, les equacions del camp suggeriren a Einstein l’existència de solucions que descrivien un univers en expansió. Les descartà modificant les seves equacions originals, però en menys de dues dècades resultà que les equacions eren més sàvies que el propi Einstein: mesures dels espectres de les galàxies han revelat que, certament,  l’univers s’expandeix. En el període següent que dura fins ara, els físics teòrics i els matemàtics han trobat una munió de noves solucions a les equacions d’Einstein i les han interpretat com a representació d’ones gravitacionals, cordes còsmiques, estrelles de neutrons, forats negres en repòs i en rotació, lentes gravitacionales, matèria fosca i energia fosca, últimes etapes de la vida d’estrelles massives si diversos aspectes de l’evolució còsmica. En l’època d’Einstein ningú hagués sospitat l’existència d’aquests objectes i processos, però tots han estat trobats pels astrònoms en l’univers real.

Potser ara entenen millor la idea de Leibniz de que Déu crea l’univers pensant estructures matemàtiques. Només hauríem de deixar lliure de totes les limitacions i restriccions humanes la imatge suara esbossada de crear teories físiques, i tenir en compte una veritat teològica: que per a Déu voler és obtenir el resultat, i obtenir el resultat és generar-lo. Einstein no estava lluny de la idea de Leibniz quan va dir que l’únic objectiu de la ciència és decodificar la Ment de Déu present en l’estructura de l’univers.

I que cal dir sobre els esdeveniments casuals o de l’atzar? Destrueixen l’harmonia matemàtica de l’univers i introdueixen en ell elements de caos i desordre?. És l’atzar una força rival de la ment creativa de Déu, una espècie de principi maniqueu lluitant contra els propòsits de la creació?. Però què és l’atzar? És un succés de baixa probabilitat que esdevé malgrat el fet de la seva baixa probabilitat. Si hom vol determinar si un succés és de baixa o alta probabilitat, hom ha d’utilitzar el càlcul de probabilitat, i el càlcul de probabilitat és una teoria matemàtica tan bona com qualsevol altra teoria matemàtica. Els successos casuals i l’atzar són elements del projecte matemàtic de l’univers de la mateixa manera que els altres aspectes de l’arquitectura del món.

Les estructures matemàtiques que són parts de la composició que determina el funcionament de l’univers s’anomenen lleis de la física. És una composició molt subtil, certament. Com en qualsevol simfonia mestra els elements de l’atzar i necessitat estan entrellaçats i junts abasten l’estructura del tot. Els elements de necessitat determinen el patró de possibilitats i les vies dinàmiques de l’esdevenidor, però deixen suficient espai per als successos casuals per a fer aquest esdevenir ric i individual. Els seguidors de l’anomenada ideologia del disseny intel•ligent cometen un error teològic greu. Argumenten que les teories científiques que atribueixen un gran paper a l’atzar i als esdeveniments casuals en els processos evolutius, haurien de reemplaçar-se o complementar-se amb teories que reconeguessin el fil del disseny intel•ligent en l’univers. Aquestes opinions són teològicament errònies. Implícitament reviuen l’antic error maniqueu de postular l’existència de forces que lluiten entre sí: Déu i la matèria inert; en aquest cas l’atzar i el disseny intel•ligent. No hi ha oposició aquí. En la ment omniscient de Déu, allò que anomenem atzar i successos casuals està ben composat dins la simfonia de la creació.

Quan contemplem l’univers una pregunta ens assalta. Necessita l’univers tenir una causa?. Està clar que les explicacions causals són una part vital del mètode científic. Diversos processos en l’univers es manifesten com una successió d’estats de tal manera que l’estat precedent és una causa del següent. Si mirem més profundament aquests processos, veiem que hi ha sempre una llei dinàmica que prescriu com un estat hauria de generar un altre estat. Les lleis dinàmiques s’expressen en forma d’equacions matemàtiques i, si preguntem sobre la causa de l’univers, hauríem de preguntar-nos sobre una causa de les lleis matemàtiques. Fent això retornem al concepte del Gran Projecte Diví sobre l’univers. La qüestió sobre la causalitat última es tradueix en una altra de les preguntes de Leibniz: “Per què hi ha quelcom en lloc de res?” (del seu Principis de Naturalesa i Gràcia.) Quan ens plantegem aquest interrogant, no ens estem preguntant sobre una causa qualsevol com totes les altres causes. Ens estem preguntant sobre l’arrel de totes les possibles causes. Quan pensem que la ciència desxifra la ment de Déu, no hauríem d’oblidar que la ciència és també un producte col•lectiu de cervells humans, i que el cervell humà és en sí mateix el producte més complex i sofisticat de l’univers. És en el cervell humà que l’estructura del món ha assolit el seu cimal –la capacitat de reflexionar sobre sí mateixa. La ciència no és altra cosa que un esforç col•lectiu de la Ment Humana per llegir la ment de Déu a partir de preguntes de les quals nosaltres i el món que ens envolta semblen estar fetes. Col•locar-nos en aquest doble entramat és experimentar que formem part del Gran Misteri. Un altre nom d’aquest Misteri és l’Aproximació Humil a la realitat –el lema de totes les activitats de la fundació John Templeton. La veritable humilitat no consisteix en fer veure que som febles i insignificants, sinó en el reconeixement agosarat que nosaltres som una part essencial del Misteri Més Gran de tots - l’entramat de la Ment Humana amb la Ment de Déu.